George-Daniel de Monfreid neix el 1856 a Nova York d’una mare toulosenca, actriu de teatre de gira, i d’un pare militar a la marina. Les investigacions recents tendeixen a destacar que aquest pare anomenat “de Monfreid” és un personatge inventat per mor d’amagar el genitor verdader, casat per una altra banda, i habitant ricàs de la vila de Boston. Aquesta fortuna familiar explica potser la compra d’un castell, el “Domini de Sant Climent” de Cornellà de Conflent. El clima d’altitud mitjana convé a la salut de la Sra. de Monfreid, i el jove George (sense “s”, a l’americana) passa la major part de la infantesa en aquesta propietat catalana. Després d’estudis al liceu de Montpeller, acostuma freqüentae les acadèmies parisenques, sobretot l’acadèmia Julian, per tal de polir la seua formació de pintor, ja que té vocació per a l’art. Viu de la renda familiar i passa regularment pel banc Rothschild per retirar-hi substiscències. De Monfreid, però, revela ser un home d’esperit que no afecciona pas gaire les nits de gala. Al contrari, quan el temps li ho permet, regressa a Cornellà de Conflent, a la Catalunya del nord. El Domini de Sant Climent continua sent la seua residència principal durant tota la seua vida durant.
«Pinta poc i no cedeix res a marxants»
Ràpidament el jove de Monfreid lliga relacions amb l’avantguarda artística parisenca. No sempre amb els artistes més coneguts, ja que els noms de Maillol, Maurice Denis i més pintors majors del grup dels Nabis no evoquen res per a la majoria dels crítics de l’època i encara menys al gran públic. Passa el mateix amb el nom de Gauguin, al qual s’acosta Monfreid. Amb aqueixos artistes troba interessos comuns, aspiracions intel·lectuals apassionants i estils de vida amb tinta de llibertat autèntica. Maillol, Denis i sobretot Gauguin consideren Monfreid com un dels llurs. Les pintures d’aquest són molt honorables i provoquen el respecte dels altres artistes. Tanmateix, Monfreid és l’home de diverses passions. Com que no necessita vendre les seues teles per viure, pinta poc i no cedeix res a marxants. No promou pas seua obra, que acaba sent confidencial i tota la vida l’anirà interrogarant (“faig la constatació, en consciència, que les meues obres no són magistrals”). Envoltat de les obres entre les més radicals de la història de l’art, el seu treball, menys revolucionari, té feines per imposar-se.
Un personatge desviant, amant de la vela
Monfreid, però, té una altra passió, com és el món de la vela. Curiosament, es converteix en corresponsal d’una revista especialitzada, “Yacht”, a la qual envia articles tècnics i il·lustracions! Té diversos velers amb els quals serpenteja sense descans al llarg de les costes catalanes o bretones. Unes fotos el mostren en el rol de capità que mena la seua tripulació, formada per amics. Posseeix d’altra banda una casa vora mar, a La Franqui. El seu fill Henry hereta d’aquesta passió i l’empeny al seu paroxisme, en el transcurs d’expedicions dignes dels més grans aventurers. Henry de Monfreid és en efecte ben conegut com a escriptor i explorador de la mar roja. A través d’epopeies extraordinàries, es troba amb pobles autòctons, organitza el comerç amb ells, es casa diverses vegades i de tot plegat crea narracions famoses i alguna pel·lícula.
«El confident de Gauguin»
George Daniel de Monfreid ha passat malgrat seu a la posteritat com a “confident de Gauguin”. Aquest qualificatiu reductor és tanmateix utilitzat amb tota la raó. La simpatia entre Gauguin i Monfreid va ser tal que quan Gauguin va marxar a les illes Marqueses el 1891 els dos es van cartejar regularment. La confiança de Gauguin envers Monfreid és tal que el primer fa arribar al segon totes les seues pintures, figuretes i fustes gravades, produïdes a les illes. Monfreid és el destinatari d’un dels conjunts d’obres més importants de la història de l’art, produït per Gauguin en els quinze darrers anys de la seua vida. Durant aquest lapse de temps, Gauguin és separat de la seua dona, que viu a Copenhaguen, no té més diners i a sobre és malalt. Sífilis, èczema i asma li deixen poques respiracions. El seu amic de Monfreid, fidel, administra les vendes dels seus quadres amb la confiança del mestre de Pont Aven. L’immens galerista Vollard (que Maillol anomenava “Voleur”, “lladre” en francès) li compra quatre teles per un tros de pa i li envia irregularment recursos per subsistir. Dos o tres col·leccionistes, entre els quals l’artista Gustave Fayet, de Besiers, el recolzen a través de compres (acontentant sens dubte els seus descendents). Per costat seu i a desgrat dels encoratjaments de Gauguin, Monfreid no s’atreveix a prendre els riscos necessaris per a una carrera d’artista. Després que Gauguin reclami una tela de Monfreid, aquest compleix la demanda i escriu: “Per la meua part, si encerti produir alguna cosa bona, no insisteixi pas per dir-ho i comprovar-ne l’èxit ! No m’importa tenir talent (com vol creure-ho el meu estimat Gauguin) i que un munt de crítics d’art en facin cas als diaris després d’haver lloat imbècils? L’única condició és que després de la meua mort es trobin algunes coses bones de jo i se’ls jutgi dignes de ser conservades, és tot el que vull. Seré altament feliç si me veig animat i apreciat, continuant viu, pels meus amics íntims, dels quals crec sa el judici. La resta sols és vanitat”. Tanmateix, Monfreid és comprat per alguns col·leccionistes, a Besiers. Ajudat i comprat per Fayet i pel museu de la vila, té algunes teles enganxades al costat dels seus mestres, Courbet o Manet. Cal destacar la formació d’un grup de col·leccionistes en aquesta ciutat llenguadociana. Monfreid els descriu com rics propietaris de vinyes, qua van invertir a la ciutat, amb passió per l’art, aconsellats pels majors venedors parisencs com Durand-Ruel o Vollard.
Matisse, ebri, dorm a casa
De Monfreid continua passant-se la major part de l’any a Cornellà de Conflent, vivint amb la seua renda, sobretot de l’explotació de les terres del domini. Va i torna regularment a París on es troba el cor artístic de l’època a França. Entre els seus amics propers, Maillol, català com ell, no és menor. L’esposa de De Monfreid és la padrina del seu fill. Són nombrosos i regulars els trajectes entre Banyuls i Cornellà. D’altra banda, és Maillol qui acompanya Matisse a ca Monfreid, el juny de 1905, per tal de veure-hi les obres de Gauguin que s’hi troben. El 12 de juny de 1905, el dietari de George-Daniel de Monfreid precisa que Henri Matisse ha vingut sopar a Cornellà el dia abans. Ara bé, com que aquest estava “una mica borratxo”, de fet massa ebri per tornar a baixar cap a Cotlliure, s’està a dormir a Cornellà. De passada, Matisse s’impregna dels quadres de Gauguin que guardava De Monfreid. Els que pinta a Cotlliure en els dies posteriors haurien estat com són sense aquest sopar ben alcoholitzat amb De Monfreid ?
La defunció del seu amic el 1903 així com les inquietuds generades per les aventures del seu fill genial i terrible deixen poc de respir a Monfreid en els últims anys de la seua vida. Un quadre important, amb el nom de “Homenatge a Gauguin”, pintat el 1925, testimonia la fidelitat de Monfreid a aquest. És conservat, amb uns altres, al museu Rigau de Perpinyà. De Monfreid mor el 1929 a conseqüència d’una mala caiguda en el seu hort, on collia caquis. Tenia 73 anys. Reposa al cementiri de Cornellà, prop del castell de la seua infantesa.
