Fixeu-vos que els esportistes entre ells no fan diferències segons llur nivell. Es poden veure campions del món envoltats d’aficionats tot lo llarg del dia. Són amics, simplement amics. No hi ha res de jerarquia, no hi ha cap pensament interessat. Fins i tot poden jugar o enfrontar-se si s’escau. Tot plegat funciona igual entre els artistes. No se jutgen entre ells, i en cas que ho facin, empren gran pudor, amb l’únic objectiu d’entendre una cultura, un procediment. Per què? Perquè saben que el temps i la part d’ànima necessaris per realitzar una obra mestra que marcarà la humanitat són els mateixos que els que un artista menor dedica a una obra que s’oblidarà. Les comparacions, avaluacions i jerarquies, vénen d’altra banda del mercat, de les crítiques i de la història.
Un destí amb cara o creu
Franck Burty Haviland era un pintor, que va morir a Ceret el 1972 a l’edat bonica de 94 anys. S’ha passat la vida envoltat dels seus amics, pintors i artistes com ell. Uns han conegut un gran èxit, altres no. Alguns eren artistes molt grans, radicalment innovadors, altres no. Haviland va arribar a Ceret per casualitat, el 1909. Amb el seu amic Manolo, s’havien anat de París i el seu estiu taciturn per descobrir el Sud de l’Estat francès. Ho van fer tot de rampell, sense pensar-s’ho ben bé. Havien sentit a parlar de les comarques de Cerdanya i Vallespir, així com de la mar. Arribats amb el tren a La Guingueta d’Hix, van acabar aterrant finalment a casa d’en Maillol, a Banyuls. La rebuda va ser força bona per part de l’escultor, que començaca llavors d’assolir èxit. El vent d’Espanya, però, bufava fort, i va desanimar els parisencs, que se’n van anar al reparo. Als Banys d’Arles, Manolo i Franck van quedar desesperats pels malalts en cura. Van optar per triar el rum amb una moneda, a cara o creu. Amunt o avall? La moneda els va fer baixar fins a Ceret. Aleshores comença la història, que dura encara avui. Franck Burty Haviland gairebé no va deixar mai la capital del Vallespir.
Fill d’una gran família de porcellaners de Llemotges, Burty Haviland havia rebut una petita renda que el feia passar per a ric a Catalunya, en un univers on tots eren desproveïts. El compositor Deodat de Séverac li va presentar Manolo Martinez i Hugué al camp de poc temps. Aqueix últim era amic amb un altre d’espanyol, Pablo, amb idees artístiques molt definitives. Franck i Manolo, per costat seu, no van intentar revolucionar la pintura. S’hi van dedicar diàriament, però per realitzar retrats i paisatges, força cuidats un, així com dibuixos i figuretes figuratives per a l’altre. Tot això molt bonic. Bon art. Però no tenia res a veure amb el fulgor artistes que de vegades van creuen llur camí: Braque, Modigliani, Soutine.
Franck, Joséphine i el Museu de Ceret
Haviland va ser adoptat pels catalans, el que llavors no resultava fàcil. El 1914, ja, es va casar amb una ceretana jove i guapa, anomenada Joséphine. Durant els grans anys de la vida artística de la vila, entre 1911 i els anys 1920, va participar a la vinguda dels seus amics artistes i a llur vida a la zona. Picasso i Braque és clar, però també Soutine i Krémègne. Manta fotos de l’època el mostren amb ells, durant cargolades, o sol amb el cavallet davant dels sumptuosos paisatges del Vallespir. Als anys 1950, amb Pierre Brune, va donar un suport actiu al projecte de museu a Ceret. Va ajudar a convèncer els donants que són a l’origen de la col·lecció que hi podem veure avui encara. Fins i tot Haviland va ser conservador del museu.
Els genis i els altres
Després de treballar durant un temps una finca vitícola a la plana del Rosselló, Franck Burty Haviland va tornar a passar els seus darrers dies al Vallespir. Jugador impenitent, va perdre la seua fortuna, i va acabar vivint un habitatge insalubre. Aquest senyor vell i elegant de vegades inventava pretextos per impedir que entressin a casa seua, ja que no volia deixar que transparentés la seua indigència. L’exposició del Museu d’art modern de Céret és així la d’un artista que no se sabria jutjar. Es troba al seu lloc entre els seus amics, Manolo sobretot, a qui sempre va ser fidel. En la mostra, val la pena dedicar temps per fixar-se en el seu treball de dibuixant, a la tercera sala, amb algunes meravelles, d’una o dues ratlles a penes. Es veuran també en les naturaleses mortes dels anys cubistes el seu esforç contra-natura per participar en un moviment d’avantguarda. Al final, però, els paisatges del Vallespir repetits, l’arbre florit (un ametller?) del domini dels Caputxins, moltes vegades representat, són el cor del seu projecte de pintor, humil. Sens dubte, per tenir tants amics amb una forta personalitat, elle també en tenia una ben pronunciada, que no traspua en les teles. Tanmateix, la mostra és motiu per reviscolar el record d’una època en què els artistes es devien divertir força, qualsevol fos llur geni! A un li hauria agradat formar part dels seus amics.
Exposition « Frank Burty Haviland », fins al 6 de juny 2010.
Museu de Ceret. www.musee-ceret.com
8, Bulevard Mariscal Joffre 66400 Ceret
