Coorganitzada pel Museu de belles arts de Montréal i el museu nacional de Mònaco, l’exposició “Un fauve en ville” és la primera retrospectiva d’importància del pintor flamenc, llevat d’una notable prèvia llenguadociana, a Lodeva (Occitània), el 2004, i a la fundació Gianada de la vila de Martigny, a Suïssa, el 2002. El museu de Montréal, dinàmic museu francòfon que resisteix no se sap com a l’imperi americà, justament ha entrat d’ençà de qualques anys en una política de coproduccions sistemàtiques amb museus europeus, comme es veurà a Montalban (Occitània) aquest estiu amb “Ingres et les modernes”, la pertinent exposició duta a terme a iniciativa de Florence Viguier, directora del Museu epònim al Nord de Tolosa.
« Al circ i al museu la gernació cerca els fauves »
Què s’ha dit de Van Dongen quan se l’ha qualificat de “fauve”? Què s’ha dit d’un artista, mort d’ençà d’anys i panys per tornes i incapaç de portar la contradicció, quan se li penja un “isme” ben pràctic per a classificar-lo entre dos altres a la bibilioteca de l’història de l’art ? No res. Ara bé, el fauvisme, potser perquè és espectacular, fait sensació. Ho sabem, al circ com al museu, hi anem per a veure “fauves” (feres). I el fauvisme, moviment que mai no en fou un, és ben bé pràctic per mor de fer anar l’aigua de les exposicions juteuses al seu molí . Prefauvisme, postfauvisme, parafauvisme, pseudofauvisme : gairebé tot ço que ha estat pintat entre el 1890 i el 1930 podria, sota obligació de contorsions i jocs de passa-passa, entrar en una exposició amb un títol rugent. Un tal fou fauve abans dels altres, quan de fet el tret de sortida fauve no s’havia pas disparat encara oficialment. Un altre, no pas menys talentós, va ser la principal influència amagada del més gran dels fauves, doncs fauve ell mateix per procuració, déescobert avui per tal doctor en història fauve. Tal quadre, ben rugent, no és pas prou fauve i per tant no és a l’exposició “quelque chose me dit que c’est un tableau fauve”, tret que sigui perquè no se n’ha pogut obtenir el préstec, aneu a saber. L’amic del fauve, el fill del fauve, els fauves amb o senses pintura, els del Nord, del Sud i de l’Est, tots s’han posat a la salsa museològica de trenta anys ençà, i en primer a Catalunya del Nord, bressola del fauvisme com tothom ho sap (llevat que aquest ha nascut a Le Havre amb Marquet, a Sant Tropet (Occitània) amb Braque, Londres o París amb tants altres, això depèn dels llevadors de fauves. Emperò Van Dongen havia tingut la sort de passar per malla del molinet fauve, fins ara. Amb aquesta exposició ja és un fauve d’ara endavant.
Un artista mundà assumit
Cal sens dubte anar a veure amb un altre ull que el del felí aquesta reunió excepcional de 200 obres de l’artiste. Van Dongen fou sobretot un pintor mundà, en el bon sentit del terme. Testimoni dels anys dits “folls”, (entre dues guerres) n’ha retratat els principals actors i actrius: “Se m’ha retret d’estimar la gent, de ser boig del luxe, d’elegàncies, d’ésser un esnob disfressat de bohemi o un bohemi disfressat d’esnob. I sí ! M’agrada amb passió la vida de la meua època, tan animada, tan febril…” deia ell. El seu estil expressionnista, fet de colors sovint purs, es reconeix tanmateix gràcies a les belles ombres verdes que clapegen els seus quadres. Aquestes ombres, com reflexos cadavèrics sobre els retrats de belles dones joves, són la mostra de la pregonesa d’aquesta pintura. Presents en l’ensems de la seua obra, aquests reflexos diuen molt de la complexitat d’aquest pintor que podriat, massa ràpidament, ser catalogot com un simple avatar d’un corrent simplificador : el fauvisme.
Kees Van Dongen
Museu Picasso
Carrer Montcada, 15-23 – Barcelona
De l’11 de juny al 27 de setembre del 2009
www.museupicasso.bcn.cat
