La història dels rellotges tous de Dalí, el nom oficial essent «La persistència de la memòria», és la d’una itinerància, major en la vida personal de Dalí. Aquest oli sobre tela de 24×33 cm, concebut el 1931, en dos temps, a Cadaqués, mai no havia tornat a veure Catalunya. D’ençà del 16 de gener, la Fundació Gala-Salvador Dalí l’acull a la sala dita « Quan cau, cau » del seu cèlebre Teatre-Museu, procedent del Museu d’Art Modern de New York, en el marc dels intercanvis permanents amb les institucions artístiques més prestigioses del món, que permeten de tant en tant de receptar a Figueres (abusivament, seríem temptats de dir «repatriar») obres emblemàtiques del fill de la ciutat, que va inaugurar ell mateix el seu museu el 1974. Aquesta «persistència» emana del volcà surrealista, en plena revolució daliniana : l’artista, abans del període d’exhibició mediàtica dels seus estats d’ànim, que esclata 30 anys més tard, és en revolució personal. Un projecte de suïcidi el 1930 i la trobada decisiva amb la seua futura esposa, Gala, són dos signes d’aquesta fase que precedeix el 1932 el seu triomf a la primera exposició surrealista americana i l’adveniment de la difusió del mètode paranoic-crític, aterridor de saviesa o magnífic en impostura, en un debat que romant obert. A penes eixut, aquest quadre va començar la seua carrera a França, a la galeria Pierre Coll de París, adquirit pel galerista novaiorquès Julien Levy, que el feut viatjar fins a Nova York, abans d’un periple per diversos museus americans i una fi de carrera, el 1934, per 400 dòlars, al si de les col·leccions permanents del Museum of Modern Art de Nova York
Quadre torbador i gastat
El temps ha passat i la gran qualitat tècnica de «La persistència de la memòria» han creat una imatge evident, d’aleshores ençà intemporal, culte i comercial, genial i captivadora, indispensable, finalment, a l’art del segle XX. Dalí ha creat aquesta obra a l’edat de 27 anys, imposant en principi un paisatge de les roques del Cap de Creus, molt probablement de Portlligat, país veritable a propòsit del qual el mestre, si bé originari de la ciutat de Figueres, afirmava « M’he fet en aquestes pedres, aquí he forjat la meva personalitat, he descobert el meu amor, he pintat la meva obra, he construït la meva casa. No em puc separar d’aquest cel, d’aquest mar, d’aquestes roques ». Els rellotges fosos, inspirats per un simple camembert consumit a la taula del mestre, un vespre que li fa mal el cap i tanmateix es lliura al treball, orienten cap a direccions infinites, confoses i aclarides per la presència de formigues cap per avall, com per manifestar la relativitat del temps i l’angoixa del controlar-lo… Ara bé, cap rellotge no indica la mateixa hora, i la sola que no ha fos com un formatge té el cap per avall i es troba infestat de formigues. Aquesta escenificació de l’efímer, en contrapunt amb l’eternitat i la dolçor del paisatge, concebut durant una sessió de treball precedent, indiquen l’obsessió de Dalí per a la immortalitat, feta possible escapant al control del temps. La tovor, en la qual podria traspuar la impotència relativa de Dalí, fa part de les interpretacions lmés esteses a les quals s’oposa una teoria contrària, el domini del temps essent superior al poder sexual. La presència a Figueres d’aquesta obra, tan gastada com familiar, acaba per esdevenir torbadora.
“La persistència de la memòria” al Teatre-Museu Dalí de Figueres, fins al 18 de març 2008.
