La llum i el procés
Dues coses criden l’atenció en el tipus d’exposició escollit per Hockney. La primera és que les obres només estan representades en les pantalles: iPhones i iPads, sinó també pantalles de televisió, òbviaments més grans. La llum de les pantalles, a més a més en sales immerses en la foscor, dóna la intensitat a la imatge sorgida d’aquesta mateixa. Si la idea de pintar la llum és tan antiga com la pintura, utilitzar la llum elèctrica per fer una pintura és molt nou. La llum no ve de dalt (de l’enllumenat) o del davant (amb un projector), sinó que arriba per darrere o des de l’interior. Aquesta llum, generalment associada amb la televisió o l’ordinador, eines d’ús domèstic o vulgar, s’atansa per primera vegada a l’Art, amb majúscula. El segon aspecte sorprenent és que Hockney ha optat per mostrar el procés de construcció d’aqueixes imatges: es pot veure les línies i els colors que componen a poc a poc el dibuix final. La performance de l’artista, escenificada per ell mateix, és part de la pròpia exposició. Hockney esmenta Matisse o Van Gogh en totes les entrevistes de l’exposició, com si es tractés de mostrar amb quina filiació, sense falsa modèstia, pretén implantar aquest mètode digital.
Nihil Novi sub sole
Per Hockney, molt a gust amb els mitjans de comunicació, així com ho eren Warhol i Dalí, sap que el repte rau en l’impacte mediàtic d’aquest enfocament. És ja vell el profund desig de l’artista a recolzar-se en les noves tecnologies és vell. Coneixem els seus treballs importants amb Polaroid en la dècada dels 1970. Però recordem menys, sembla, la seua participació en el desenvolupament d’una gamma de colors digitals: la quantel paint box, del 1985. Ja, l’interès de Hockney era la llum de la pantalla. Massa pesat, massa ràpid, fàcil de manejar, ha calgut doncs esperar 25 anys per mor que l’artista trobi un aparell ideal, que se’n diu telèfon.
La tècnica precedeix l’art
La pintura d’exteriors sorgeix de la creació dels tubs de pintura, al segle 19. El cinema va aparèixer amb l’evolució de la fotografia. El cinema parlant, que mai Chaplin no es va creure, va creuar diferents experiments científics. Un es podria pensar que l’art i la ciència no es barregen, però sovint veiem, de manera contrària, que la ciència i les seues tècniques de derivades, i fins i tot la indústria (en aquest cas l’exemple d’Apple) permeten desenvolupar-se la imaginació dels artistes.
Un nou tipus de múltiples
Es torna per tant a planteja el problema: si una obra és un múltiple, continua sent art? La qüestió va sorgir ja en relació amb el gravat, la litografia, la fotografia. El Dret legal va haver de decidir limitar les edicions, per validar les creacions com a obres d’art. Però el truc d’Hocnkey és imparable. Amb molta amabilitat s’estalvia passar pel món comercial, el dret i les galeries, enviant les seues fotos en alta definició a una dotzena d’amics connectats al mateix aparell. Cada matí, els amics del vell pintor reben el seu treball. En això són únics. Aqueixos arxius són limitats, com moltes obres d’art. Es poden copiar, ja que pot es copiar fotografies o gravats. Ni més ni menys. La seguretat digital fa la resta per a aqueixos happy few.
La pintura no ha mort
Qui no s’hauria somniat pintar acuradament amb les mans, de forma ràpida, en una llibreta digital mòbil i lleugera, i difondre immediatament el resultat al món sencer? Hockney torna a citar Picasso, Van Gogh, etc. Hem entès que es tracta de pintura i de dibuix. I també de bons i bonics retrats, pintats realment amb les mans. Què cobra Apple en tot això? Ni un cèntim, segons es comenta. El banquer Hockney no es preocupa, no li fa menester la marca de la poma, el que atorga més credibilitat a l’exposició. No s’ha mort la pintura, repeteix sovint Hockney. Li donem la raó sense discutir-ho.
David Hockney: Flors fresques, dibuix amb iPhone i iPad.
Fins al 30 de gener 2011.
Fundació Pierre Bergé – Yves Saint Laurent, 3, rue Léonce Reynaud, París 16.
