Nos adonem pas, fastiguejats com sem, del punt de riquesa de la física actual. La quantitat de teories que avarca és tal, que cauríem de cul si en tinguéssim coneixença. Mentre que la noció de « realitat » se menja amb qualsevol salsa, d’aquí i d’allà, els investigadors en ciències dures, els de debò, conquereixen a tota pastilla els àmbits del infinitament gran i del infinitament estrany. I això, sense parar-se a pensar si la realitat existeix. I si a vegades, grans saberuts, grans ànimes, s’inclinen cap a nosaltres en un altre intent de vulgarització, el resultat queda com irreal: distorsions de l’espai i del temps, ben segur, però sobretot teoria de les cordes, forats negres, universos paral·lels, energia negra, etc… Per aprendre’n més, mireu d’aconseguir: Au delà de l’espace et du temps, la nouvelle physique, de (1) Marc Lachièze-Rey (Le Pommier edicions, 2003).
La realitat, si és que n’hi ha alguna, només la poden copsar unes teories científiques impossibles d’unificar, a vegades contradictòries. En poques paraules, una ciència propera de la poesia, per posar el pèls de punta a qualsevol cartesià! Mentre quan s’és artista…
Accions impossibles i impressió de l’absència
Els dibuixos d’Abdelkader Benchamma s’alimenten de les impossibilitats de descriure un univers a la vegada líric i absurd. Els personatges, sense expressivitat, van d’una banda a l’altra en uns mons sords on destaquen els sinkholes, aqueixos forats immensos que apareixen al terra sense avisar. Els dibuixos, la majoria de cops, monocroms, i fins i tot, negre sobre negre, presenten accions impossibles, o sense finalitat aparent. L’atmosfera desconcertada que se’n desprèn recorda la de Beat Generation, J. Giorno o Burroughs, cosa que Abdelkader Benchamma reivindica. Els personatges que dibuixa donen la sensació d’una absència: són a la cruïlla de mons diferents, en un altre lloc perpetual. És també una mica com els personatges de Becket, que fugen tot quedant-se al mateix indret, la majoria de vegades afectats per una logorrea que els reclou al silenci.
Cruïlla entre la literatura i el dibuix
Altres sèries de dibuixos, molt grans, ensenyen més aviat « paisatges »: muntanyes blanques o negres, vistes des de molt lluny, on, a cops, rosaris de personatges deriven lentament cap a no se sap què. Aqueixa recerca que comparteixen a vegades Mrzyck i Moriceau és tanmateix desproveïda del seu aspecte cínic o irònic. Amb tot, l’ « esperit seriós » que fugia Zarathoustra tampoc és de la partida. Se tracta més aviat de snapshots mentals, d’universos en moviment. La barreja entre la literatura i el dibuix se torna explícita, quan A. Benchamma fa grans obres murals abstractes, que topen amb el seu paroxisme amb immensos walldrawings. El dibuix és, entre altres formes, una manera d’escriure i el llenguatge, se concep aleshores com un motiu més. Ja no és l’inconscient que s’estructura com un llenguatge, sinó l’escriptura que s’acumula com un dibuix! Altres sèries, finalment, com « amuntegaments » de formes sense formes, il·lustren encara el sentiment d’un fullam real, esbocinat i fugitiu. Empenyen vers una mena de recolliment estrany, immediat, semblant a una contemplació profunda, primitiva i antropològica, que toca allà on fa mal: al nostre zapping interior.
Nascut el 75 a Mazamet, a prop de Tolosa, A. Benchamma viu actualment a Montpeller. El seu treball va ser exposat per primera vegada durant l’exposició « Draw » (Gal. Agnés B, 2005) i regularment durant exposicions monogràfiques o col·lectives, com recentment a la primavera de setembre a Tolosa. A. Benchamma, també està representat per ADN (Barcelona) i F. Luger (Milà).
