Hi ha una sola obra d’Emil Nolde (1867-1956) a les col·leccions públiques franceses, a Beaubourg, a París. Aqueix alemany és desconegut a França, exactament al contrari del ressò del seu treball al món germànic però igualment anglosaxó, tant val a dir la resta del món occidental. Tanmateix, a través del corrent « expressionista » que encarna millor, sense haver fundat cap escola, és una bona part de la pintura del segle vint que ha influenciat. Per simplificar, França té Matisse, Alemanya Nolde. l no hi ha cap relació entre el museu Fabre de Montpeller i aquest artista que mai no ha passat a aquesta bella ciutat, ara bé cal saludar aquesta iniciativa, després de la increïble retrospectiva Courbet (250.000 visitants) i abans de la de Mucha (que vist les seues relacions amb la ciutat hauria hagut de tenir lloc a Perpinyà) de realitzar aquesta increïble esdeveniment, en col·laboració amb el Grand Palais parisenc.

L’exposició, d’astuta organització cronològica amb falsos aires temàtics, s’obre a un Nolde inèdit : el que, després d’haver estudiat el gravat sobre fusta i el dibuix d’acadèmia, realitza una mica per casualitat aquarel·les per a targetes postals, ensenyant els Alps Suïssos sota aparences grotesques i personificades. Res a veure. Ja que només al tombant dels anys 1904-1906 el mètode Nolde s’estableix, sota la doble influència de Van Gogh i de Gauguin : colors purs, absència de perspectiva i d’ombres, personatges al límit de la caricatura, en el període mateix que, en diversos llocs d’Europa, convergeixen recerques sense saber-ho : Sant Tropetz, Cotlliure, Berlín, Viena, Londres… Dels diferents -ismes que en van resultar en els relats d’historiadors no retinguem més que la feréstega voluntat de llibertat i d’anar al cor mateix de la pintura.

Centenars d’aquarel·les pintades d’amagat

Després d’haver participat en diverses exposicions secessionistes, Nolde emprendrà sol el camí de la singularitat. Format a l’acadèmia Julian de París (com Matisse) no troba (com Matisse) la seua identitat pictòrica fins cap a la quarantena. Però a diferència del mestre del Nord (de França), ja no la deixarà, fent tan sols ínfimes variacions de mètode. D’aquesta exposició, la més gran sorpresa ve de les pintures religioses, com aquest espectacular retaule de sis metres, com un cicle sobre la vida del Crist. Més lluny, veiem el « fill de Déu » descrit en una sorprenent familiaritat, o àdhuc sensualitat. A cops bru i arrissat, aquest Crist no té res de l’efeb d’ulls blaus que la pintura germànica representava abans! Aqueix enfocament ocasionarà certs empipaments al pintor, sobretot sota el règim nazi.

Tanmateix, la força d’aquesta exposició és de no eludir pas la qüestió de l’efímera adhesió de Nolde a aquest règim, fins al 1937 : per oportunisme més que per convicció, Nolde hi veu un impuls per a l’art alemany. Quan, refusant de cedir sobre la seva pintura, el 3er Reich el va classificar en l’art degenerat, Nolde no va canviar tanmateix res. Prohibit de pintar durant diversos anys, va realitzar d’amagat centenars d’aquarel·les en minúsculs papers confiats per sota mà a un industrial col·leccionista coneixedor i aquelles presentades del qual són un goig de veure.

Si la influència de Van Gogh i Gauguin planeja, heus aquí tanmateix una pintura radical i poc comuna al visitant de cultura francesa. L’expressionisme, corrent major de la pintura alemanya, es presenta sota les aparences d’una falsa simplicitat, fins i tot ingenuïtat. Aquesta pintura haurà estat nogensmenys, com amb Beckmann o Otto Muehl, la de vertaders erudits a la recerca de la força directa. L’exposició, perfectament documentada (catàleg, àudio-guia, vídeos) és un model del gènere. El museu, bombolla de plaer i de cultura a la ciutat llenguadociana, amb l’afegit de la cafeteria/restaurant dels germans Pourcel, atreu centenars de milers de visitants gràcies a la innovació, la curiositat històrica i l’absència de complex de cara a les capitals. Un increïble descobriment renovat, tan proper (tan lluny), de Perpinyà.

Emil Nolde (1967 – 1956), fins al 24 de maig al Museu Fabre, Montpeller.

http://museefabre.montpellier-agglo.com

Partager