L’últim gran poeta de la Catalunya del Nord, Jordi Pere Cerdà, va morir diumenge de 11 setembre als 91 anys, abans de ser discretament incinerat aquest dimarts a Canet. Nascut amb la identitat d’Antoine Cayrol, el 1920 a Sallagosa, a l’Alta Cerdanya, l’escriptor dramaturg vivia la meitat de l’any al barri de Sant Assiscle de Perpinyà. Era el degà de les plomes catalanoparlants del territori, treballant una llengua natural, fora de les reivindicacions aparegudes al final del segle XX. Actor de dinamització cultural, Jordi Pere Cerdà havia aconseguit suscitar l’atenció de les esferes intel·lectuals de Barcelona a partir dels anys 1950, abans d’una consagració, el 1986, consecutiva del muntatge de la seua peça de teatre “Quatre dones i el sol” a la capital. Premi d’honor de les lletres catalanes el 1985, recompensat amb la distinció de la Creu de Sant Jordi el 1996, deixa una obra impregnada de pintura social, fins d’amor, on arriba a traspuar l’ombra del seu compromís amb el Partit comunista. Es tracta també d’un recorregut lletrat procedent d’una antiga civilització pastoral, d’una societat passada, fonamentada en l’ajuda mútua dels qui eren estalviats pels tumults urbans. La seua física robusta, un temps utilitzada per a l’exercici de l’ofici de carnisser, i una fina lectura sociològica de les realitats ascendents, al cor d’una intelligencija nord-catalana, componien una personalitat rara, que pertanyia a un altre temps.
Entrevista definitiva el 2003
L’Antoni Cayrol es va lliurar en una entrevista definitiva el 2003, parlant de les condicions laborals difícils, si bé “ho consideràvem normal”, dels mossos agrícoles. Plasmant la seua visió del món a Perpinyà, o encara parlant de l’islam, el poeta va tocar l’universal: “vivim encara la descolonització (…) hem arribar a voler-ho negar (…) El bo no és pas com el volem. Ens toca a nosaltres veure les coses del món”. A propòsit de la llengua, declarava “Quan vaig voler fer teatre (…) cap dels minyons que hi havia amb nosaltres, fins i tot de les nenes, hauria pogut fer teatre en francès”. Jordi Pere Cerdà, si bé es va involucrar en les solidaritats forçades per la Segona Guerra mundial, no feia servir aquesta aventura a fins de màrketing personal. Sota el règim de Vichy, va muntar una tropa de teatre i va adoptar el seu nom d’escena, tot entrant en la resistència. El 1960, havia obert una llibreria a Perpinyà, que va animar fins el 1976, abans que aparegués un relleu, com és l’actual Llibreria Catalana. A semblança de Jordi Barre, a través del qual va traspassar una determinada Catalunya del Nord al final de l’hivern, la seua mort gira amb força la pàgina històrica d’una cultura catalana de continuïtat al nord del massís de l’Albera
.
