Quin ambient musical recerca la parella en la intimitat ? Què ens inspiren aqueixos discos llestats especialment per tal de crear un clima de complicitat adient al desig ? Com que no m’ha qüestionat pas mai cap institut tipus IPSOS o BVA sobre aquets tema ni conec ningú en aquest cas, he procedit a un sondatget al voltant meu : familiars, amics, relacions professionals, sobre la base d’una mostra absolutament aleatòria i del tot no representativa del conjunt de la població. En total, 17 persones, que viuen a Catalunya del Nord, entrevistes directament o contactades per telèfon entre el dies 4 i 12 d’abril del 2007. Segons una inspiració més surrealista que científica, aquesta petita sociologia del dormitori ofereix garanties tan creïbles com altres mètodes!
La meva enquesta, bastant seriosa al cap i a la fi, ha començat definint una metodologia que consisteix a permetre una tria oberta a les persones interrogades. Però del cant gregorià a la música country, de la cançó italiana a Johnny Hallyday, les respostes essent massa variades i fins sorprenents, la tècnica s’ha afinat ràpidament amb l’objectiu d’obtenir un resultat presentable, que presenti tendències. El classiquíssim QCM (qüestions de tria múltiple) torna doncs, segons les tres respostes següents, sintetitzades de manera empírica i sense correcció.
Un qüestionari orientat per conèixer el fons sonor amorós : resultats
– Més aviat Barry White, la veu soul music tòrrida, greu i calenta, que me submergeix en totes les meues emocions.
– Més aviat Mozart, ja que defensi una certa idea de l’elegància i de la virtuositat.
– Més aviat AC/DC, ja que privilegii el ritme i la potència.
Mozart : 40%, Barry White 30%, AC/DC 10%, no saben, 20%. Aquesta darrera xifra indica l’abstenció (abstinència ?) i reagrupa les persones interrogades romases sense veu davant tal qüestionari, o les que refusen per principi que se’ls categoritzi, aquelles que canvien de CD de tant en tant i que preconitzen una dosi de proporcional, aquelles la minicadena dels quals és en pana, i, finalment, les persones que no han fet l’amor d’ençà de molt de temps. Conclusió d’aqueix “estudi” personal ? El meu cercle, certament majoritàriament blanc, heterosexual i no Rmiste (NDT que cobra la Renda Mínima d’Inserció), sembla preferir com a “musiqueta de nit”, la dolçor tranquil·litzadora de les grans orquestres clàssiques a la suavitat de Barry White i, lluny darrere, l’hard rock bluesy d’AC/DC. M’heus aquí sorprès de veure un tòpic fer-se realitat. .
Referències àlbum : Wolfgang Amadeus Mozart – Concert per a piano n°21 Andante – EMI Classics – 2005.
