El fenomen del burro català, que significa des del 2003 una multiplicació d’adhesius del ruc del país a quantitat de cotxes així com un llarg catàleg que inclou tovalloles de platja, clauers, fins gorres i strings, té un vessant judicial. A finals de juliol l’Audiència de Barcelona va arribar a la conclusió que el burro català que coneixem és còpia d’un disseny anterior, creat per un jove de Sant Cugat del Vallès, Eloi Alegre, arran d’un encàrrec de l’Associació pel Foment de la Raça Asinina Catalana. La justícia catalana considera que malgrat la còpia, la imatge més estesa és un derivat legal que no vulnera pas la propietat intel·lectual. El logo del Burro Català retocat -bàsicament se li va treure els testicles- va partir de la ciutat de Banyoles, entre Figueres i Girona, ara fa 5 anys, arribant immediatament a Perpinyà. La imatge sòbria i simpàtica de l’ase nacional pretenia representar la lluita pacífica i determinada contra el centralisme uniformitzador representat pel toro espanyol. Aquest burro, nacionalista al Sud de l’Albera, s’ha convertit ràpidament en element folklòric a Catalunya Nord, amb quantitat de falsificacions, generant més negoci que sentiments, fins assolir la banalització entrant als hipermercats.
