Si alguns decebuts han pretès de vegades que els anys 1980 musicals mai no han existit més enllà de l’excepció formada per Prince, alguns destaquen en l’art de reciclar aquest pseudo-no-res. És més o menys cert que el decenni en qüestió fascina sobretot aquells que, massa joves, no l’han viscut plenament. Un exemple? Santogold, el duet americà format per Santi White (Santogold) i John Hill entre Filadèlfia i Brooklyn, revelat amb menys d’un any recuperant pel seu compte els ingredients de la Nova York 1978-1985: actituds, posa en escena personal, música brillant, màquines sobreutilitzades, baixos grossos frescor calculada. El resulta interpel·la, a la cruïlla al rock, de l’electro, del dub, del reggae, i fins i tot del punk, amb un primer àlbum anunciat com a un dels opus de l’any, produït per algunes estrelles de l’escena electrònica, com ara Diplo, Switch, FreQ Nasty i Disco D. Mestres del buzz mundial, els Santogold actualitzen doncs els 80’s i els crítics apunten l’orella cap a aquest groove que desentona enmig del flux de sopes abocat pels Canals musicals de la TDT. Amb un single de títol afrancesat, anomenat “L.E.S. Artistes”, el duet mira de fer pessigolles a les zones intello-selectes dels cervells mundials… N’hi ha prou amb això?
« Internet és una grossa televisió »
Abans que s’edités l’àlbum ja circulaven uns extractes en carregament il•legal per internet i en escolta legal a través del MySpace del conjunt, on en visionatge també legal a Youtube. Ara bé, aquest dispositiu, que pot semblar-se a l’estratègia de les fuites d’informació organitzades dels ministeris, no pot autoalimentar-se: qui decideix és el públic, no la tècnica. Per això el boca-a-orella a la xarxa ha fet via gràcies al clip ja emblemàtic del grup, amb pressupost limitat al lloguxer d’un cavall, d’alguns actors pròxims i una cíndria. Uf! El procediment demostra que l’estalvi de mitjans, imposat per l’estalvi a seques, continua sent una obligació salvadora en matèria de creativitat. És segur que el producte no pot titllar-se de “genial” però queda digne en el temps actual. En qualsevol cas, no és pas enyorer. A més, si internet remet a la televisió, amb el punt comú del poder de vida o de mort sobre els artistes, la xarxa tampoc no és cap signe de qualitat justament perquè és una grossa tele, que va revelar la cantant superficial francesa Lorie l’any! A nivell de concerts sembla que s’ha limitat l’agenda de Santogold a l’Europa del nord, via París, Berlín, Londres, i una senzilla escapa castellana a Salamanca. No hi ha ni una data a Barcelona, Marsella o Tolosa. L’Europa del sud no és cap prioritat? Ja vindrà!
Referències àlbum: Santogold – “Santogold’ – Lookout – maig 2008
Jean-François Colomer
