L’USAP és líder del Top 14, amb un pressupost mitjà. Quin és el secret?
A nivell consolidat, és a dir incloent les botigues, i, aviat la nostra cerveseria oberta al Voral Vauban de Perpinyà, tenim el 6è pressupost del campionat. Quan es tanquin els comptes, el 30 de juny, serem al voltant de 16 milions d’euros per a aquest temporada 2009-2010. Però no hi ha pas cap secret. Cada jugador és pagat en funció del seu valor i cap no és pas pagat amb un salari massa importants respecte al que val. Entre ells, força dels que tenen molt bon nivell surten del nostre centre de formació i ens surten doncs més bé de preu durant les primeres temporades.
L’USAP és un exemple del rugby francès per a la qualitat de les seues infraestructures. És una mica un antiToló, que sols té un mecenes. Per al vostre desenvolupament, on està la idea d’un nou estadi?
Els nostres projectes són complementaris, a mig i a llarg termini. Per un nou estadi, entre el moment en què s’agafi una decisió i es realitzi, passaran 10 anys. Mirem més aviat en els propers 2 o 3 anys, amb el desenvolupament de l’Estadi Aimé Giral, per acollir el nombre d’espectadors i els socis que volem, en espais receptius adients, i finalment rebre els beneficis d’aqueixes transformacions, doncs fer progressar el club. Però la idea d’un gran estadi sempre es pot discutir. Hi pensi, però es tracta d’un tema de molt llarg termini. La cabuda d’un estadi a Perpinyà, per nosaltres, actualment i en un futur proper, serien de 18.000 a 20.000 places, el que condicionaria una política comercial diferent. Per ara, sem bloquejats per la realitat.
El llindar de 20 milions de pressupost és decisiu al si del Top 14. Quines són les vostres stratègies per arribar-hi? Drets televiuss? Inversions franceses, sud-catalanes?
La Lliga Estatal de Rugby (LNR) negocia els drets televisius, per tant no puc pas fer-hi res, però compartim els drets mig-mig. Com a membre del Comitè Director de la lliga, participaré a una reflexió. En matèria de patrocinis, treballem primer la geografia local, amb un gran treball ja efectuat, i un marge de progressió important. Treballem també el sud de Catalunya, i treballem a París, a través d’una agència, per portar a casa nostra socis estatals i internacionals, com ja en tenim. En els cinc anys vinents, imaginant assolir un augment equivalent al dels darrers cinc anys, hauríem d’arribar a 25 milions el 2015. Però no validi pas aquesta hipòtesi, ja que requereix un augment anual de 5%, difícil a realitzar. Raonablement, apunti 19,5 milions o 20 milions en cinc anys. Cal doncs actuar en tots els àmbits: les tarifes dels bitllets, els abonaments, les col•laboracions, la televisió i les institucions locals.
Quins són els vostres nous socis?
Hem signat per primera vegada amb el soci «Catalunya», que és el segell turístic de la Generalitat de Catalunya, i acabem de firmar un conveni amb Collverd (gegant del fetge gras instal·lat a Vilamalla, prop de Figueres – ndlr).
La premsa parisenca pretén que l’USAP és l’equip de tota Catalunya, nord i sud…
És una mica veritat i és el que mirem de fer, més enllà dels patrocinis. Treballem per al desenvolupament del rugby a Catalunya sud, amb el nostre centre de formació. Per això hem firmat un conveni amb una vintena de clubs. Convidem jugadors joves del sud a tots els partits, tenim un entrenador, que financem, afectat a la Federació Catalana de Rugby, a Barcelona. També, un jove de Sant Boi, al sud (Hèctor Garcia – ndlr) s’incorporarà al centre de formació al proper inici de temporada. Tot plegat afavoreix el desenvolupament i la imatge de l’USAP al sud, per mor que l’USAP sigui el club de rugby de tota Catalunya, com ho és el Barça pel futbol. Tot això, visible des de 2007, serveix la implantació verdadera del rugby a Catalunya, i ho assumim plenament. El nostre títol obtingut el 2009 ens ha ajudat un munt, ja que el públic del Sud, que ha vist el partit, ha estat sensibilitzat per la catalanitat que es desprèn de l’USAP. Hi ha coses significatives, com les desenes de catalans del sud, presents a tots els nostres partits, i també Internet: el març de 2008, quan vam obrir la nostra guixeta electrònica, el primer comprador de bitllets va ser un minyó d’Olot. És clar que la del rugby s’està instal•lant al sud.
La identitat catalana és ostentatòria a l’USAP… Identitat real o identitat màrketing?
És una identitat real, fins i tot si jo parli força malament el català. El costat màrketing és obligatori, però és una conseqüència, i no pas un objectiu.
El fenomen identitari no es comentava gens en temps de la final de 1955 : tots els jugadors parlaven català però no hi havia cap senyera. El 2010, cap jugador no parla català però hi ha milenats de senyeres…
No puc explicar el per què. Avui, hi ha una verdadera marea de banderes sang i or. Però si un dia ens obrim més, com que el meu objectiu és acollir altres jugadors catalans del sud al centre de formació, i que un d’ells es converteix en jugador primer, m’agradaria que quedessin les banderes. Passat els anys 1960, que no van ser bones per a nosaltres, hem anat pujant diverses vegades a les fases finals. Quan jo vaig fer la meua primera fase final a l’USAP, el 1971, hi havia algunes banderes, i el fenomen s’ha anat desenvolupant, fins assolir dosis impactants, amb les torrades de canr i la bandera catalana, per seguir l’equip. La modernitat ha començat després dels anys 1970, en un moment en què la gent ja parlava força menys català.
Per què la gent ha anat abrandant la bandera cada cop més? Això ve d’una certa visió de la gent que jutjava que érem considerats com pares pobres per la resta de França. S’ha volgut ensenyar la nostra identitat per compensació, com si es tractés d’afirmar «Sabem que nos tracten com gent de lluny, com el forat del cul de França, a baix, com una zona abandonada per França, com les darreres vessanes de terra abans d’Espanya.» Pensi que el missatge d’aquella època, en l’imaginari popular, era «Se cuiden pas de nosaltres, nos en fotem, com que sem catalans. És normal, sem pas de la llur casa ». Aquesta reivindicació de la identitat és semblant a la presència musulmana: si les minyones posen la burqa i els homes parlen com parlen, és perquè no se senten integrats, i per tant posen de manifest llurs diferències. A una escala més reduïda, les senyeres són el mateix, perquè un se sent mal estimat, maltractat, o tractat com un individu de segones. En comparació, però, durant el darrer partit del Barça que he vist a Barcelona, ho hi havia pas cap senyera.
