James Brown (1933-2006) ressuscitat?
Geni samplejat, un xic malparit, James Brown se n’ha anat a pas de bou. Haurem d'esperar molt de temps perquè aquest músic major s’admeti al panteó de les més grans personalitats del segle XX?

uina sensació inimitable! Arribeu en una vetllada, percebeu el so d'un ritme càlid que s'amplia i us inunda el cos amb un groove inigualat. Aquesta sensació, la deveu a l'avi de la soul music, James Brown, nat a Carolina del Sud, el 3 de maig del 1933 a Barnwell (hauria mentit sobre la seua edat per coqueteria), mort a Atlanta, a Georgia, el 25 de desembre del 2006. De condició modesta, descobreix la presó a 16 anys i coneix els esdeveniments notables de la seua època, de l'abolició de la segregació en els Estats del Sud a la fi de la Guerra Freda. Vist el pocs elogis pòstums expressats en la premsa europea a ran de la defunció d'aquest músic major que encara és present als charts US, convé tornar, dos anys després de la seua mort, a un balanç de més de 100 àlbums i de milers de títols que s'inspiren o copien clarament el so dels famosos JB’s, la banda de referència que ha creat els instrumentals més terribles dels anys 60/70. El 1968, Brown és un home públic que exhorta la seua comunitat ... [+] 29/12/07

La Pompe Moderne ressuscita Brassens i reprèn Diam's i I Am
The Brassens és un grup de represes musicals desfasades, quasi boges, amb humor surrealista i devastador, que imita tot simplement Georges Brassens, guitarra i veu: per morir-se de plaer!

l grup, molt remarcat pels internautes via Myspace, proposa primer de tot un maxi CD 4 amb temes distribuït pel segell independent Les Disques Bon. Avui collector, quatre estàndards ineludibles : La Vibe de Diam's, Le Mia d'I AM , Pull Marine d'Isabelle Adjani i Cocaïne de JJ Cale / Eric Clapton. Les melodies inicials sobresurten, els textos cobren un altre sentit. L'efecte és sorprenent. Les reaccions no s’han fet esperar, el discurs ha fet blanc. En alguns dies, la blogoesfera musical no parla més que d'ells. És veritat que sentir la veu de Brassens a cantar "laisse-moi kiffer la vibe avec mon mec" és perfectament irresistible. En Georges, líder del grup amb tots els bigotis i jersei de iaio, és clar, precisa "Es tracta d'un projecte discogràfic, únicament. En vista de l'edat dels músics, és fora de qüestió de fer una gira ! Demés, tornant a la vida, he tingut una visió d'horror, el d'un món on tots els carrers, les escoles i les piscines portarien el meu nom, i no ho he pogut suportar. En canvi, reprendrem ... [+] 15/12/07

La Catalunya del Nord és ara una plaça forta del rock ?
Després de la volta als Estats Units del grup de rock-garatge perpinyanenc els Sonic Chicken 4, submergim-nos en la bullícia culturo-musical d'un gènere particularment actiu aquí. Trobada amb Lionel Laminana, exmembre del grup Les Bellas.

a Clau : Lionel, ens parles del teu antic grup, "Les Bellas"... D'on ve el seu nom ?

Lionel Laminana : "D’ençà de qualques mesos, el grup ja no existeix. El componien de 2 antics de l'exgrup Les Gardiens du Canigou i dues amigues. La paritat home-dona perfecta. Sobre el nom, es tracta és clar d'una guinyada a la mítica fabrica de figures de nines perpinyanenca Bella, tancada el 1984. Cercàvem quelcom cosa de no massa clàssic en la imatgeria rock, que ens defineixi també com a habitants d'aquesta regió. Tocàvem en l'estil punk garatge 60es, nos agraden els Sonics, les compilacions Back From. The Grave, els Cramps. etc".

Tu que té també has creat la botiga Vynil Maniac i que treballes avui a la FNAC, com expliques la permanència d'aquesta escena a Perpinyà, des de fa 30 anys ? ... [+] 01/12/07

Sonic Chicken 4 : el punk-rock català envaeix Estats Units!
Després d'haver firmat contracte amb "In the Red", el segell mític californià del rock garage US, els Sonic Chicken 4, fills del Rosselló, acaben de tancar una gira d'11 dies al continent americà. Tot un repte.

Aleshores Christophe (bateria), tornem sobre aquesta firma ?
"És tot un encaminament, anys i panys ! A la primeria, n’érem farts d'anar a Barcelona a veure concerts. Hem començat a organitzar vetllades i muntar grups. El moviment ha reprès molt de pressa al volt d'alguns músics, els antics Beach Bitches, Gardiens du Canigou... Hem enregistrat discs amb els mitjans casolans, alguns concerts... sabíem que l'empresari de l'etiqueta In the Red posseïa ja el nostre primer 45 torns, m'ha demanat per e-mail si ens restava qualques còpies del segon, que també li havia agradat, i després gràcies a concerts aTolosa (Occitània) i al Crockmore a Perpinyà, hem quedat en contacte. El medi garage no és pas immens. Però la meua sorpresa ha estat total quan ha evocat la idea de fer-nos signar per a un àlbum ! Ja érem en preparació, al nostre propi estudi, cercàvem un so ben bé nostre. Per això, hem acabat ràpidament i l'àlbum ha estat acceptat tal qual, sense estudi suplementari. Ha sortit a fi d’octubre ... [+] 17/11/07

Murat canta Ferré i ens serveix Baudelaire : fruïció total!
"Un dia, en fareu quelcom" havia dit Léo Ferré a la seua família a propòsit d’una cinta de maquetes enregistrades amb piano i veu, en les quals musicava una vintena de poemes de les "Flors del Mal".

esprés dels àlbums de 1957 i 1967, ja consagrats a l'obra de Baudelaire, aquest projecte va restar als calaixos. D’ençà de qualques anys, Matthieu Ferré, el fill de Léo, s'encarrega, amb passió i briu, a través de la seua etiqueta «La Memòria i el Mar», de posar en valor l'enorme treball artístic del seu pare. Segons Matthieu, Jean-Louis Murat és un dels rars artistes a poder portar un tal disc, pel seu encaminament de veres poètic i la seua personalitat irradiant, fora de les regles del negoci. En aquesta tria de poemes de les «Flors del Mal», cap Albatros ni Carronya, estels del llibre. S'hi troben dotze monuments, més desconeguts, que barregen bellesa i lletjor, perfums embriagadors i sulfurosos, el desig, l'horror, i sobretot l'amor de la literatura. El desaconsellem per ambientar un matrimoni, però més aviat a degustar amb un Cotlliure negre de La Torre Vella un vespre de vent de llevant. Ambient jazzy molt sobri i aeri en aquest disc mercè a la tornada del pianista del començament ... [+] 03/11/07

Ball i música tecno : la Tecktonik connecta amb els adolescents
Tenen entre 14 i 25 anys, texans ajustats, polaines fluorescents, pentinats futuristes, es reuneixen pels carrers per grupets, posen llur so i ballen. Un corrent musical pretesament sense ideologia. A veure...

semblança dels afeccionats al Hip Hop, i de certs futbolistes que celebren el gol, minyons i minyones improvisen figures ràpides creant com una desarticulació del cos. En resulta, per a l'espectador, una impressió de febrilitat caòtica, de pantomima desenfrenada. Eixida del moviment musical hard style (Bèlgica o Països Baixos) i de la tendència tecno italiana, la Tecktonik s'ha desenvolupat a França a partir del 2000 al voltant d'algunes vetllades organitzades per la discoteca Le Métropolis a Rungis, prop de París. Roba, accessoris de confecció, begudes han finalitzat les seues xarxes de consum, el seu esteticisme, els seus estils de vida. L’onada tecno precedent, dita Makina, que va emergir al començament dels anys 1990 a Espanya i al Sud de França, estava molt criticada per les seues afinitats freqüents amb ideals nacionalistes i racistes. La Tecktonik es vol sense ideologia. Tanmateix, el logotip de la marca registrada pels creadors de les primeres vetllades és una àguila, el Reichsadler, l'àguila ... [+] 20/10/07

De The Police a Deep Purple, la nostàlgia-negoci
La informació ha estat en portada dels mitjans de comunicació : The Police a París. 79.000 places venudes en 2 hores al mes de març, places a la gespa revenudes fins a 200 euros a eBay al darreríssim moment ! Reviure algunes hores la idealització d'una joventut passada té un preu...

l record d'una vida anterior roman fermat en nosaltres: sense lligams, sense infants, sense que la societat hagi vingut encara a desviar-nos de les nostres passions d'adolescent. La síndrome "Tanguy", il·lustrada pel cineasta Etienne Chatiliez, fa el seu ple. Molts comentaris molt contrastats han seguit les primeres dates d'aquesta fructuosa volta. Alguns s'han sentit traïts per versions jutjades massa jazzy i molt allunyades dels orígens. D'altres satisfets, reconfortats, els més adaptats finalment, els han trobat a llur gust i han passat una bona vetllada entre amics. Sovint sem desconnectats del que passa en termes d’actualitat musical o cultural en general. El reemborsament dels crèdits i les famoses preocupacions fan sovint obstacles i serveixen d'excuses. Amb menys emissions com Els Infants del Rock o Rapido, menys prescriptors patentats per estimular-nos, aquest context fa del públic francès, exceptuant ... [+] 06/10/07

El show business salvarà el vi... rosat ?
El vi es pot dissoldre en el rock ? Aquesta autèntica pregunta d'història i geografia imposa una cronologia. Partint dels països de naixença del rock i passant per l'estat francès, el vi torna a emergir. Esperança econòmica o artística ?

n la imatgeria musical del rock i de la soul music, els Anglo-Saxons promocionen els alcohols procedents de la llur producció agrícola, com la cervesa, el whisky o l'ineludible bourbon. El vi és absent, fora d'algunes incursions amb Chet Baker o Miles Davis per al jazz, o amb alguns bluesmen de la Louisiane. En els anys 1960, només alguns estetes, ja, més enllà de l'Atlàntic, associaven al vi la imatge del luxe i de moments propicis a les confidències i a la seducció. En canvi, a la cançó francòfona, des de la branca còmica passant pels cabarets parisencs, els Piaf, Brassens, Boris Vian, Brel, Léo Ferré i fins i tot Coluche, han contat la llur relació a la beguda que ens interessa. De vegades associades al consum excessiu, a la decadència, a la fantasia també, les llurs cançons parlen sobretot dels turments d'ànima i de desgracietes. No obstant el vi es va fer de moda a partir ... [+] 22/09/07

Música nord-catalana : Cali en versió 2.0
Gravació d'un nou àlbum al Rosselló, importants projectes cinematogràfics i incertituds per a la plantilla de música... L'actualitat de Cali no és gens avorrida, com el mateix personatge.

rran d'una gira de més d'any i mig un xic per tot l'estat francès i la francofonia internacional, de la sortida al carrer d'un àlbum en directe i d'un DVD, el primer semestre 2007 de Bruno Caliciuri havia de ser no pas sabàtic, com que el minyó és actiu per natura, sinó alleugerit. La perspectiva d’un disc d'estudi amb cançons noves s'havia anunciat més aviat per a finals d'any, atorgant temps per compondre, trobar-ne la coloració i formar un equip de tècnics i de músics. S'ha nnotat alguns concerts estiuencs entre els quals una prestació catalana al Parc de Valmy pel juliol, però res no ha estat pas comparable al 2006. També hi ha hagut una estada a casa, entre Conflent i Rosselló, com sempre quan això es fa possible. Més ràpidament que el previst alguns temes ja són pre-realitzats amb material personal, a la manera del home-studio, a la casa comprada fa alguns mesos ... [+] 08/09/07

"Oggy i els Escarabats" o el punk-rock per a mainatges
Teniu un nin o una nina aficionat als dibuixos animats? Ja podeu descuidar les creacions quilomètriques difoses per M6, TF1 i el K3 i descobrir al canal "Gulli" una creació infantil amb fons musical de The Ramones...

i la vida de pare mainadat redueix considerablement el ritme de les vostres sortides nocturnes, amb concerts i sessions de cine per posar al registre dels records d'antics combatents, unes altres opcions culturals poden reemplaçar les exactivitats. En particular els dibuixos animats que no manquen d’agradar els nostres estimats rebrots, a la televisió o en DVD, abans de posar-se al llit, en el moment d'un ritual molt estès. Però "Nounours", de la generació "Bonne nuit les petits", em sembla ben superat quan el meu adorable monstre de 4 anys em reclama, a la cadena 100% cartoons, Gulli, la seua última troballa, la seria "Oggy i els Escarabats" (Oggy et les cafards). El genèric és punk rock, el grafisme és delirant, els guions són estorlocats. Je me teniu enganxant davant aqueix espectacle audiovisual que ha ... [+] 25/08/07

Ozomatli: quan el mestissatge no és de broma
Establert als EUA i desenvolupant un melting pot absolut, Ozomatli fa part d'una generació a part, la dels músics que no en fan massa amb els missatges polítics... sense jugar tanmateix la neutralitat hipòcrita.

l grup californià i militant de Los Ángeles treu el seu 4t àlbum que no cal pas mancar : "Don’t mess with the dragon". Amb un nom estrany que fa referència al déu asteca del ball, Ozomatli gosa el mestissatge i la fusió total. Aquest col·lectiu procedeix de l’olla social escalfada al foc de les violències de 1995, quan un habitatge ocupat il·legalment de Los Ángeles va organitzar una vaga de la fam per tal d’alertar l'opinió sobre l'exclusió creada pel sistema americà. Format per músics mexicans, africans, japonesos i nord-americans, Ozomatli representa perfectament la diversitat de la societat californiana. Gràcies a la seva mobilització social, el grup ha atès una legitimitat que sobrepassa el marc musical. La música és per a ells un mitjà de comunicació i de protesta, en contra de les injustícies d'un model de societat, de les agressions ... [+] 11/08/07

La música taurina, una gran discoteca a l'aire lliure
Sembla anàrquica ? És mil·limètrica, té els seus codis. La música de fira i de corrida reuneix les generacions i embriaga el públic, en una mena de discoteca a ple aire. És únic..

a utilització de la música fa part de l'espectacle taurí de tant de temps ençà, l'Antiguitat potser, que és difícil situar-ne les primeres edats. Des dels temps moderns, iniciats al segle XIX a la ciutat andalusa de Ronda, diverses bandes musicals responen en l’arena a codis específics de la tradició tauromàquica i a les seues varietats regionals, culturals i musicals. L'introducció és immutable : la corrida comença en música amb el "paseo", desfilada dels participants a la corrida, matadors i els quadricula, picadors, peones, ritmat pel pasodoble, particularment escollit. El pas doble és una adaptació lliure de les marxes militars alemanyes importades a Espanya a l'època de Carles Quint. Alguns resten cèlebres, com "Pan y toros" (1864), "La Giralda de Sévilla" (1889) o "La gracia de dios" (1893). Com en una pel·lícula amb imatge i so, el seu ritme ... [+] 28/07/07

"Persepolis": una tira dibuixada, un film d'animació, un disc!
El futur és multimèdia? L'artista Marjane Satrapi, premi sorpresa del jurat a Canes 2007 llança una autobiografia sobre la seua joventut a Iran, l'antiga Pèrsia, declinada en tres modes d'expressió diferents.

uan desembarca a París el 1994, aquesta grafista nada el 1969, diplomada de les Belles Arts de Teheran, topa amb la flor i nata de la tira dibuixada a França : els responsables de l'editor alternatiu l'Association, David B, i Johan Sfar que la persuadeix de contar-se en una novel·la gràfica, nou corrent al món de les bafarades. Tintes en negre i blanc, molt minimalistes, situacions molt estilitzades componen aquesta primera tira dibuixada d'origen iranià de la història... Sem lluny de Donald i Mickey ! Marjane Satrapi, que produeix un volum anualment, del 2000 al 2004, relata a través dels ulls d'una nina la caiguda del Shah, la revolució islamista, esperada, i després rebutjada a causa de les privacions de llibertat en particular per a les dones, sotmeses al règim dels mullahs.La mainatge ens transporta en els somnis de guarició miraculosa ... [+] 14/07/07

Kilembe, segon àlbum, "Le petit": una artesania catalana
Lúcid, relaxat, tenaç, aquest autor-compositor del Rosselló té una direcció musical molt treballada, entre blues, reggae i cançó francesa. Entrevista a casa seua a Cases de Pena.

a clau : Parla'm un bri de la gestació d'aquest "petit"…
Davy Kilembe: És un àlbum de 14 títols fet aquí a casa el març del 2007. Hi havia la idea d'una coproducció amb un segell independent però ha esdevingut inútil i el projecte s'ha fet més personal. Pel que fa als texts, que prevalen, per mi, hi ha més temes, i un enfocament més ciutadà, si bé no directament polític, amb el puny aixecat ja que prefereixi prendre un xic de distància. Respecta a música, hi ha la participació de Pascal Felices, el contrabaixista de Cali. He utilitzat una acordió, alguns músics per a coures, ara bé la major part ha estat feta casa meua, la qual cosa dóna una sinceritat i una proximitat que em semblen interessants. Escolti bastant de música africana i he utilitzat percussions de carabassa. De fet, controli la cosa al màxim. Imagini que has cercat un editor ... [+] 29/06/07

"Justice" ha inventat la música postelectrònica?
Així que acabava de morir, l'autoproclamada "french touch" reneix amb un grup, alliberat de l'esperit 100% electro. De la seua primera salva el 2003 al seu primer àlbum, sortit l'11 de juny de 2007, el duo "Justice" obre els nous temps.

evelat amb les seus remescles que han donat canya als èxits de Britney Spears, N.E.R.D, Frantz Ferdinand o Fatboy Slim, les seues vesprades DJ's i sobretot dos singles estrepitosos, aquest duo parisenc molt esperat treu el primer àlbum al segell Because. El repte que els toca és ambiciós ja que Justice sembla encarregat pel públic, per la premsa i pel seu personal de producció, l'exmanageur de Daft Punk al capdavant, de tornar a fer lluir la imatge d'una "french touch" moribunda, que havia fet amb França, a partir del 1995, un dels proveïdors majors de l'àmbit de les músiques electròniques, abans de resultar efímer, tot ben mirat. Ens recordem del jazz electro de St. Germain, de la pop total d'Air, i és clar del fenomen planetari Daft Punk. A l'escolta, doncs, d'aqueix primer disc ... [+] 16/06/07

The Stooges havien de repetir amb un nou àlbum ?
És un signe dels temps. Els vells grups es reviscolen: The Police et Genesis es tornen a formar i surten de gira amb cançons velles. Amb els Stooges d’Iggy Pop el retorn és un àlbum 2007 fins una gira! Bona idea?

ls Stooges tornen més de trenta anys després del seu últim àlbum d'estudi, el llegendari "Raw Power", tret el 1973. Ron Asheton, el guitarrista, té 59 anys, Scott Asheton, el bateria, 58, i Iggy Pop, el cantant, 60. Els acompanya un jove de 40 anys, Mike Watts, per a un àlbum produït (com podria ser altrament) per Steve Albini, que ha afaiçonat Nirvana. La portada és negra, molt hard rock, manera Metallica o AC/DC, el disc recupera les bases musicals ben conegudes del grup, fundat el 1967 a Detroit, abandonades al mitjans dels anys 1970, amb els tradicionals problemes de drogues i els desigs de carrera solo. Els Stooges tenen una empremta única en la història del rock, i des que van existir cap grup de guitarra no pot fer camí sense declarar-se'n adoradors patentats. Qüestió de credibilitat. En aquest nou àlbum senti riffs salvatges en loops, semihard semipunk ... [+] 02/06/07

Novetat : un Neil Young live de 1971 !
Se'ns rifen cada dos per tres amb això del concert inèdit, "finalment a la venda", per tal de reflotar els artistes decadents. Per sort, Neil Young prova que les cintes velles a cops tenen interès.

nunciat d’ençà de temps, el "Live at Massey Hall" és un àlbum Live de Neil Young eixit directament del seu arxiu personal. A 61 anys, el "loner" (el solitari) representa un pany sencer de la història de la música, en particular en la part 1970-80, al mateix títol que Iggy Pop i els seus Stooges o Lou Reed i el seu Velvet Underground. Certs dels seus àlbums, en vinil en aquell temps, és clar, són ben endreçats en una col·lecció rock digna d'aquest nom, a Perpinyà com a Los Ángeles! Folk i melòdic, en solo o en companyia de Crosby Stills and Nash, elèctric salvatge o fosc en altres períodes, el canadenc és el papa incontestat de l’ona grunge i noisy de Pearl Jam o Nirvana als anys 1990. Durant la seua època d’èxit, en un context artísticament explosiu i reivindicatiu, Neil Young gosa un projecte impensable avui. Menys d'un mes després de la sortida ... [+] 19/05/07

Sondatge exprés : quina música per als moments íntims ?
Els instituts de sondatge passen de conèixer els costums de consum musical dels nostres dormitoris ? Què importa, la clau n'ha tingut la idea !

uin ambient musical recerca la parella en la intimitat ? Què ens inspiren aqueixos discos llestats especialment per tal de crear un clima de complicitat adient al desig ? Com que no m’ha qüestionat pas mai cap institut tipus IPSOS o BVA sobre aquets tema ni conec ningú en aquest cas, he procedit a un sondatget al voltant meu : familiars, amics, relacions professionals, sobre la base d'una mostra absolutament aleatòria i del tot no representativa del conjunt de la població. En total, 17 persones, que viuen a Catalunya del Nord, entrevistes directament o contactades per telèfon entre el dies 4 i 12 d'abril del 2007. Segons una inspiració més surrealista que científica, aquesta petita sociologia del dormitori ofereix garanties tan creïbles com altres mètodes!
La meva enquesta, bastant seriosa al cap i a la fi, ha començat definint una metodologia... [+] 05/05/07

Perpinyà continua sent un viver musical (uf!)
Rock cotnós, varietat intimista, cançó fràgil... La cosa remena a Perpinyà. Abans tothom, descobriu els artistes dels quals a penes es comença a parlar.

om sempre des dels anys 1960, la Catalunya nord continua sent un viver important de joves talents. Hi haurà algun filó per aquí ? Animats per qualques èxits a nivell nacional francès, els nostres músics pop rock s'activen per tots els fronts i a tots els registres. Entre els concerts, projectes d'àlbum, residències i assaigs, tenim una grossa activitat en aquesta primavera 2007. El primer descobriment es diu "Electric Octopussy Orchestra", un duet perpinyanenc format per Christophe "Zeb" Vialle (guitarra cant) i Julià "el Gitano" Rappin. Rock cotnós, guitarres espesses, alertes de megàfons, bateria sobrevoltada. Barreja punk i blues del Mississipi, llurs referències van d'Iggy Pop a Muddy Waters. A veure absolutament a l'escenari, si us agraden els bons riffs, les imatges salvatges, els cuirs tatoos i els pops a tall de perruca... [+] 07/04/07