Quan els actors del 1968 es neguen a fer-se vells...
Els efectes directes de Maig del 68 han durat fins el 1983, però el pes social de la generació 68, romàs intacte, esdevé una plaga per als joves actuals, nascuts en un planeta obert. La desaparició dels actors del 68 trencarà les prohibicions?

Cartell del 1968 travestit © La Clau

l 2008, els americans tenen llurs «falcons» ja vells, els francesos tenen llurs "aligots". Els exmaoistes i extrotskistes ocupen l'espai intel·lectual, polític i mediàtic francès : l'enfonsament de l'esquerra i del diari Libération podria mantenir la il·lusió de la fi de llur regnat, mentre que molts s’han reconvertit a la dreta i al Figaro : llur sigla podria ser "Sóc per tot arreu". El batlle de Perpinyà, Jean-Paul Alduy, UMP (Unió de la Majoria Presidencial), no fou pas membre de l'OCI (organització comunista internacional - trotskista)? Els pares eren gaullistes o comunistes, eren llibertaris. I llurs infants, de 30 a 40 anys, són miratges, o al millor possible se situen al marge dels cercles d'elit i intel·lectuals, condemnats a admirar l'obra avortada dels pares : la invenció, històrica, atracament generacional. Pitjor, com ho denuncia Stéphane Fouks al seu llibre "Les noves elits", "La transmissió entre les generacions s'ha tallat i la figura clàssica de la baralla generacional s'ha regirat". La generació del 68 refusa el seu estatut de pare, i, volent romandre eternament jove, ha paralitzat el temps no transmetent res. Aquesta absència d'heretatge sobre què estantolar-se i contra què revoltar-se crea l'immobilisme social, i "França" ix de l’Història.

La filosofia del fracàs

Malgrat l'exploració de nombroses idees i l'explosió de nombrosos tabús, la temptativa revolucionària de maig del 68 i l'accés al poder dels seus actors són un fracàs : la felicitat universal no ha espellit pas i una nova burgesia, eixid d'un període de fort creixement, únic en la Història, gaudeix, d’aleshores ençà, de totes les felicitats materials... I la conversió al realisme, púdicament dissimulat en pragmatisme, ha imposat a les generacions posteriors la idea que tot havia estat experimentat i tot el que podia ésser alliberat ho havia estat. No sols caldria acceptar que aquesta societat sigui la millor possible, sinó que a més caldria dir gràcies ! Tot s’hi val per no acomiadar pas la generació més nombrosa al fracàs del darrer avatar del mite modern : la felicitat per a tots, imposada per decret, i la fi de la Història, a costa d'impedir als més joves de pensar i mirar de trobar les seues respostes a la crisi de la cultura europea i occidental. Aquesta il·lusió del "tot ho hem provat" (nom d'una emissió de França 2, que concentra aquest esperit) proveeix com a solució als problemes actuals receptes d'una altra època o que han fracassat enjondre: res d’inèdit. Políticament, i a la dreta, la il·lusió Sarkozy es basa en la idea que encara es poden canviar les coses, mentre que no s'ha alliberat el pensament : sem condemnats a viure il·lusions de debat, combats d'idees ja vistos.

La generació X serà revolucionària per força

La desaparició física de la generació del 68 alliberarà les següents de les seues malifetes ? La generació X, composta pels fills dels contemporanis del 68, podria fer pagar de manera cara la seua frustració a les generacions següents, vivint la seua joventut després de 50 anys, com els seus pares, per mor de no ressentir-se com una generació sacrificada. Els efectes serien els mateixos. El qüestionament la generació 68 seria per força radical i vertiginosa, fins a la reinvenció d'un nou sistema sobre les ruïnes de l'edat moderna. El furor del pensament postmodern, fustigat pel teòric Jordi Vidal en el seu assaig "Servitud i Simulacre", il·lustra aquesta relació per força entre la resignació a un món modern que acabà la generació del 68 i una posada en causa profunda dels fonaments de la cultura occidental moderna, fins a la filosofia de la Il·lustració (Les Lumières) i més enllà. Llevat que l'esdeveniment major de l'any 1968 hagi estat la publicació del llibre d'Hannah Arendt "Between Past and Future" ("La crisi de la cultura") i que, d'ara endavant "L'heretatge no el precedirà cap testament".

Esteve Delmas | 19.04.08