Dia de la Dona: "No crec al girl power, no sóc una Spice Girl!"
La Jornada de la dona és anacrònica de cara al recorregut de Veronica Botero, jove americana cap de cuina a Perpinyà. Però si la banalització de la dona sembla total, sem verdaderament ridícules d'interessar-nos pel tema?

Véronica Botero, xef a cases particulars

ascuda a la Nova Orléans i amb 35 anys, Veronica Botero, si bé els seus pares l'hagin destinat a una carrera de negoci ficant-la en una MBA (Masters of Business Administration), ha fet les classes en una gran escola de gastronomia d'Arizona. Després ha fet la versió culinària de "On the road" de Jack Kerouac, de Colorado a París passant per Nova York. Al tombant dels anys 2000, l'heus aquí a Perpinyà com a pilar del restaurant La Gallinette, en acabat crea la insígnia Comestibles i petits plats abans de crear una fórmula de cuina a domicili.

La Clau : Llavors què, vos hem de dir "xef" ?
Veronica Botero: Hum, vos molesta de dir a una dona "xef" ? En la mesura que es diu a un bisbe "monsenyor" i a un ambaixador "excel·lència", d’un cuiner al capdavant de la seua cuina se’n diu un "xef". És un títol, no una distinció. És perquè després d'un cert nombre d'estudis i de cursets en restaurants s'arriba a un domini que permet d’anomenar-nos així. Com un doctorand se li diu "doctor" quan ha sostingut la seua memòria, no per això és metge.


Una dona com vós quins poders té?
Com a dona o en tant que cap ? O penseu que tinc un poder com a dona cap! En l'absolut, ningú no té poder i tothom en té. M'expliqui : hom té una representació del poder com el de Déu, que ho decideix tot i ho pot fer tot. Però més en una relació al caprici que en la possibilitat de construir o d'arreglar conflictes. És una imatge bastant infantil del poder que malauradament és la que és de moda. Tanmateix, del nin a l'adult, no hi ha més que el vestit i la talla de les joguines que canvia... Poder és la nostra capacitat per fer coses o per influenciar el nostre univers. Tinc poder en el meu ofici per talc om componc els meus plats, perquè tinc una cuina de creació. Però no crec al girl power, no sóc una Spice Girl! Prenc una recepta guardant el que la vèrtebra i introduint-hi el meu toc personal, jugant sobre els contrasts d'estructures, de sabors, de colors. És el meu poder com a cap. Però al matí, quan m'aixequi, tinc el poder sobre la tria dels meus vestits i també sobre tota una munió de detalls. Poder, és també la llibertat de "disposar de", és tenir la tria. El que torna llavors és el límit. No hi ha poder doncs, ans nivells de poder amb les responsabilitats que s’hi relliguen.

Com a cap, ja heu abusat de la vostra autoritat ?
No, mai. M'agrada particularment una frase del dibuixant Hugo Pratt, treta de l'àlbum El Passeig del mar salat, de Corto Maltese : «L'autoritat, se la té fins que se l’exerceix! ». En cuina, hom és al servei de la gastronomia i del client. És el nostre objectiu primer. L'autoritat només hi és per fer de manera que les coses passin de la millor de les maneres, que al cap de la cadena mengin bé i passin una bona estona.

Penseu que el segle XXI serà femení o no serà ?
L'home d'estat francès André Malraux deia que : "El segle XXI seria espiritual o no seria", per tant ja hi ha una opció presa sobre la nostra època... Bo, ja, cal parar de posar el problema com a relació de domini home/dona. Sense la dona, l'home no és res, i viceversa. Tots dos són complementaris. Han de treballar en col•laboració, en sinergia això permet, combinant-los, d’optimitzar els seus dos potencials. És evident que les dones en la societat han de córrer després dels homes, tant en la representació al si de les empreses i en política com pel que fa als salaris. Però l'objectiu no és de fer caure l'esclavitud, en el sentit feminista del terme, ni tampoc la igualtat, que és un terme trampós, sinó d'assentar definitivament l'alteritat.

Nicolas Caudeville | 23.02.08