La dona catalana, entre mite i realitats
Els historiadors de la “dona catalana”, tots homes fins fa poc, li veuen dues cares... La primera és la dona sotmesa i discreta, factor de mediació, la segona és l’omnipotent mestressa de casa. I demà què?

Maillol, Venus, Perpinyà, febrer 2008

a dona ocupa poc espai en la història catalana. La densitat del arxius inclina molt cap a l’home, actor per ell i molt sovint per ella. Hi ha pocs estudis abans que la dona susciti l’interès solidari de les historiadores al segle XX. Quan se’n parla, s’evoquen el seu lloc familiar, com ara la vídua o la pubilla, o la seua presència en grups marginals com són les mullers, les prostitutes o les bruixes. Alguna vegada la dona destaca quan es troba en un lloc de privilegi a la vora de l’home, com ara la reina Violant, la bandolera Joana, companya de Serrallonga, les defensores d’Illa al segle XVI, la religiosa Sor Antigó de Perpinyà o les resistents del segle XX com fou Roseta Blanc, nascuda a Elna. Fet i fet la dona catalana existeix poc en fets destacables respecte als homes. La “normalitat” de la seua posició quotidiana la col·loca al segon pla, que sovint per desgràcia no interessa la posteritat. És una menora amb un tutor masculí que oficialment l’ha de protegir per la institució del casament, com ho diuen els pairalistes del XIX. Roman tan sols com a tema d’estudi social fins ben entrat el segle XX quan, al cap de mil·lenis de distribució masculina per als rols majors, el càsting social es comença de feminitzar.

Mestressa real de sa casa

L’originalitat, però, li és proporcionada per aquesta mateixa descripció. La dona catalana és mestressa dels llocs de vida, on assoleix centralitat. En la família com a grup que les lleis escrites reglementen estrictament, la distribució dels rols, precisa i reproductora des de l’edat mitjana fins al segle XIX, ella pot assumir el protagonisme, en ser la pubilla, hereva del patrimoni, quan li toca per atzar o per elecció ser designada clau de volta del sistema. Ara bé, la major part del temps és designada per un home (pare, germà, marit) i sempre tindrà la seua mirada. Però el poder és més seu perquè el bé familiar –i el nom, originalitat local!– passa per ella. S’imposa gràcies al nervi de l’aliança, el diner, que legalment pot transmetre, recuperar i gestionar, altra especificitat.
Els casos de transgressió són difícils, quasi impossibles a la immensa majoria, perquè bàsicament no es pot desfer allò que de manera immemorial Déu ha fet. Social serà la fugida lluny o al contrari la sortida d’un clan per un altre amb el casament. Sexual serà per la dominació del “mascle”, però no forçosament escassa perquè les personalitats fan el seu efecte. Dit això, l’extraconjugalitat és certa, “tàcitament acceptada” a dalt de la jerarquia social, amagada en la pagesia on es pot desfermar la violència. Intel·lectual serà reservada a les capes socials més elevades i encara.

El nou segle alliberarà la dona al 100%?

Les etapes de les revolucions industrials permeten fer explotar alguns dogals i portar cap a més equitat i igualtat entre l’Home i la Dona, fins l’adveniment del Dia Mundial de la Dona Treballadora nascut fa 100 anys, segellat per l’ONU el 1945. Aquesta igualtat progressiva, poc esbrinada en la constant relació de dominació per l’home, s’insinua en les pràctiques i les ments quan s’acceleren les necessitats socials i econòmiques. Però a passos, ben a poc a poc. Quan la revolució francesa la hi dóna, el Codi Civil la hi reprèn donant altre cop l’autoritat al pare o espòs. Només al segle XX, 1931 a l’estat espanyol, 1946 a l’estat francès, se’ls atorga el ret de vot. Quan l’economia trastorna el món familiar, quan els cabalers deixen la llar, quan el batec de la vida passa del camp a la ciutat, canvien les relacions de força entre home i dona. L’escolarització augmenta l’alliberament, però la llibertat és la meta a aconseguir, és a dir de fet deixar de triar entre Maria l’ideal, l’humil o Eva, el natural, el mal. Una tercera via en procés de construcció encara avui amb moltes excletxes per tapar. Caldrà que passin molts anys perquè el dia de la Dona resulti desfasat i s’hagi de suprimir.

Joan Betriu | 23.02.08