Orgullós de ser laic!
Es fa difícil declarar-se laic a la França d'avui. En els mitjans de comunicació complaents, els zeladors de la Ruptura s'esforcen a fer passar de moda els fonaments d'una convivència guanyada a dures penes. Aplicar-se a si mateix el terme "laic" ja és respondre'ls.

Laicitat "positiva": Nicolas Sarkozy acull els representants religiosos a l'Elisi, el 17 e gener 2008

lur primera arma és el llenguatge. Basta reclamar l'statu quo en matèria d’ història de la llei de 1905, per fer-se titllar de "laicard". La construcció del terme és un gran clàssic. N'hi ha hagut prou amb ajuntar el sufix "ard" al terme neutre per tal d’obtenir l'efecte pejoratiu que més sovint li és lligat (chauffard, criard, bâtard… NDT : mal conductor, cridaner, bastard). Aqueix sufix es fa servir molt, sobretot per fabricar paraules degradants en la llengua argòtica (viandard, connard, vicelard... NDT : ‘carnarra’, malparit, viciosàs). Hi trobem justament "cul d’església", l'estricte contrari de "laïcard". Com l'insult, el terme pejoratiu és una injunció que assigna a aquell al qual s'adreça una lloc en una categoria predeterminada. En general el destinatari el rebutja i respon de la mateixa manera. Més rarament, l’accepta. A l'extrem, el pot reivindicar. El reivindiqui.

Ja no és possible "menjar-se capellans"!

Fou un temps en què els laïcards passaven gairebé tot el temps a "menjar capellans". Aquest temps és acabat. El rector esdevé més i més més rar de veure, les vocacions s'han rarificat amb els canvis dels estils de vida. D'ací endavant, la societat de la comunicació és la "mestra" i la televisió és qui formata els esperits. L'Església catòlica ha perdut amplament aquest poder. Ha trobat un lloc en l'esfera privada que ningú no li discuteix. S'ha recentrat més aviat sobre els seus problemes interns. L'escola mateixa ja no és una juguesca a tal punt que la dreta s'ha tornat a apropiar del tema "fons públics per al públic, fons privats per al privat" a propòsit de la planejada supressió de la publicitat a les cadenes del servei públic francès. Llavors, per a quin combat dubtós treuen les paraules del combat d'ahir ? Per què el president francès diu al papa, el 20 de desembre del 2007, que "l'institutor mai no podrà reemplaçar el pastor o el rector perquè sempre li mancarà la radicalitat del sacrifici de sa vida i el carisma d'un engatjament menat per l'esperança", un judici que, per una volta, és arcaiquíssim?

El "cultual", instrument del control social

Les múltiples declaracions del president francès han trobat llur resultat en aquesta frase de la seua ministra de l'Interior i dels Cultes, Michèle Alliot-Marie, repercutida al diari La Croix del 21 de gener del 2008 : "D’ençà de la llei de 1905 sobre la separació de les esglésies i de l'Estat, argumenta, "la societat ha canviat" i "certes modalitats de la llei, que creen traves en l'exercici dels cultes, s’han d’adaptar". D'altra banda, considera que els defensors de la laïcitat d'avui encara tenen una "concepció arcaica, àdhuc sectària de la laïcitat". I heus aquí sortir de nou el laïcard de l’armari de paret, aquest conservador rematat incapaç de modernitzar la seua visió del món. Un encaminament pròpiament ideològic. Simultàniament emergeixen els Cultes i sobretot l'adjectiu "cultual" que beneficia de la seua proximitat fonètica amb "cultural", connotat positivament. De cop el rector de l'època beneïda es veu, en els discursos, a tocar de l'iman i del pastor d’ànimes ; ja no és en primera línia i s’hi troba, sembla, ben malgrat seu. Se’ls veu el llautó d’una hora lluny. En promoure un "Déu únic de les religions del Llibre", a través dels diversos Cultes que se li consagren, miren de fer establir un nou control social. Ho fem per mor de bastir un dic contra l’onda hedonista dels súbdits legisladors de llur pròpia vida engendrada per l'individualisme democràtic, hegemònic d’avui. I per això es donarà delegació als ben anomenats "Ministres del culte" per a una gestió comunitarista del cos social, oportunament batejada "laïcitat positiva". Però abans caldrà fer callar els laïcards, cosa que costarà déu i ajut! Com deia el personatge Zazie de l'escriptor Raymond Queneau : "Mon culte" ! (NDT : joc de paraules entre ‘Mon culte’ i ‘Mon cul’, equivalent de ‘I ca !’)

Robert Marty | 09.02.08