Secada? Maleïda gespa!
Segons l’humorista belga Raymond Devos, "Un jardiner que maca una gespa és un assassí en herba"… La sequera persistent afegida a la sobreexplotació del recurs en aigua lligada sobretot al turisme designen d'ara endavant la gespa com l'enemic a abatre.

ls prefectes ja prenen indirectament la responsabilitat de l'holocaust. El decret prefectoral de l'u d'agost del 2007 estipula que "a partir de l'u d'agost, la regada dels espais verds públics i privats així com el rentat dels vehicles fora de les estacions són prohibits (...) Tota infracció a les disposicions de les mesures del decret sequera sota pena de1500 a 3000 euros, en cas de recidiva precisa la prefectura de Catalunya del Nord. Aquestes mesures es podrien reforçar "en funció de l'evolució de la situació hidrològica".Els nostres jardiners, esdevinguts assassins, s'atacaran de preferència als turistes, ja que un turista que viu a l'hotel consumeix tres vegades més aigua per dia que un habitant local. Engoleix entre 300 i 850 litres d'aigua per dia durant l'estiu... Sense comptar les piscines, gespes verdoses i, en el pitjor dels casos, terrenys de golf que es construeixen a llur intenció. Un green, entre 50 i 150 hectàrees, necessita 1 milió de m3 d'aigua anualment. Sigui l'equivalent del consum d'aigua d'una ciutat de 12000 habitants.

Una pràctica contra Natura

Més que en un altre lloc, la gespa, al voltant del Mediterrani, és contrària a les dades primeres de la Naturalesa. El sòl sovint argilós i feixuc s’ha d’esmenar moltíssim amb sorra, torba, femada, o encara tot simplement reemplaçant-lo a grans palades per terres hortícoles. La casa serà s’assentarà en un vertader artefacte verd, mantingut a gran despeses, i consumidor àvid d'aigua. Una aigua sovint extreta en els mantells freàtics que les ardors renovades del sol evaporaran corrents. Al voltant del jardí, els cistes, els ginebrons, els romanins, les ginestes de la garriga o també els ceps esquifits de les vinyes testimoniaran d’una Natura que sofreix i que resisteix a la sequera, una Natura que s'ha adaptat de segles i segles ençà. La gespa entra en profunda dissonància aquest espai avial i cada bancal verd testimonia de la presència d'invasors vinguts d’enjondre amb la intenció ferma d'imposar sobre aquest paisatge un espai de vida quecom el que va ser llur, de país on plou. Trobaran sobre el terreny el reforç de natius que ja no creuen en llur terra i s'exilien a casa llur en un infern verd que copien servilmentdels tríptics sobre paper setinat que omplen llur bústia i les sèries eixelebradores de l’american way of life que inunden llur pantalla de televisió.

Una pràctica contra Cultura

Puix que la gespa és, en tots els caps, l’escriny de la ideologia de la casa individual, l'Alfa i l'Omega de l'individualisme exacerbat. Un estudi qualitatiu de l'institut BVA de novembre del 2006, encarregada pels venedors de gespa, ha posat en relleu que la gespa era "un clos d'intimitat, el teatre de tots els imaginaris, un lloc de retrobament amb si, de ruptura, d'expressió i de repartiment, un reflex de si mateix, un petit univers pertanyent a si mateix on hom troba distensió, apaivagament, equilibri, un derivatiu a les preocupacions i finalment una unitat ecològica de base per a un retorn cap a la naturalesa"! En resum, un "privilegi en un context de vida estressant i de medi ambient contaminat". Fet i fet una mena de Center Park individual, complement de la piscina, petit mar personal. En aquesta naturalesa d'opereta, tot és a lloc per a una vida d'opereta. Tanmateix en aquestes sèries americanes dones desesperades miren d’ensenyar la creu d'aquest decorat. Però res no hi fa. Els brunziments dels tallagespes del dissabte al matí cobriran llurs queixes, el fum de les barbacoes del diumenge justificarà els ulls envermellits del dilluns.
Siset, que no veus aquesta gespa verda, damunt la qual ens hem ajagut ? Si ja no regues per aquí, si ja no regui per allà, segur que s'asseca, i ens podrem alliberar!

Robert Marty | 29.12.07