Els desertors del Teletó…
Des de fa vint anys que la Teletó existeix molt o gairebé tot s’ha dit, tant en la lloança com en la crítica, tan radicals una com l'altre. Però l'explicació de la permanència d'aquesta operació de caritat se situa potser en un altre lloc.

"Téléthon" a Sant Cebrià, El Rosselló, desembre 2007

agnífic impuls de generositat, descoberta del llaç social, irrupció de la solidaritat en un món dominat per l'individualisme pels uns ; charity-business, gran missa mediàtica, manipulació desvergonyida de la credulitat humana, suport implícit del descompromís de l'Estat en la Sanitat, pels altres. Doni diners, doni la meua presència activa d'un costat ; ja he donat, pareu de culpabilitzar-me, de l'altre... Tot és dit, i la permanència de la Teletó, esdevinguda una vertadera institució, mostra bé la inutilitat d'afegir una capa analítica d'un costat o de l'altre. Tanmateix, el nombre d'aquells qui no donen res o que no fan res és sense cap mesura amb el nombre dels participants. Qui són realment aquests absents de la Teletó ? Són rebels conscients o en efecte existeix una tercera categoria ?

Els bons : ells donen, ells fan.

Fora dels bons sentiments a l'evidència sempre presents (com podria ser altrament ?) hi ha d'haver una dimensió individualista-hedonista ja que és una de dominant actual de la nostra societat. Això significa que si hi ha donació (de diners, d’hom mateix) hi ha d'haver un contrado, en altres paraules un intercanvi simbòlic subjacent. Pel que fa als doblers direm que ens comprem una bona consciència ; per a les "prestacions", siguin les que siguin, direm que procuren aquest famós quart d'hora, si no de glòria, almenys de visibilitat social, a alguns milions de persones o d'associacions. Es verificaria, una vegada més, que les institucions que perduren se funden en el mode de l'intercanvi. Es pot escollir un o l'altre mode (tria no exclusiva). Donar, és més fàcil. Hom s'infligeix una mena d'impost voluntari senyalitzat i abonat per l'Estat. Fer, això concerneix els qui s’estimen més d’implicar-se físicament, la superació de si mateix i això en la durada. Donar o fer és alimentar la institució, impedir-li reificar-se injectant cada any diners frescos i/o energia vital.

Els dolents : no donen pas res, no fan pas res.

No donar res, no fer res, això no exclou els bons sentiments ; això denota simplement l'absència de tot interès per aquest mode d'intercanvi. La bona consciència ? Ja se l'han guanyat per altres vies, com per exemple l'acció associativa o sindical o política efectuada al llarg d'any. Hi ha també el sentiment que una utilització millor de l'impost o fins i tot un augment s'hauria d'ocupar d'aquesta necessitat social. Un "he donat una vegada per totes," una variant del " ja he donat"… Pel que f de la visibilitat social, ja se l'han guanyada en llur vida personal, o bé no presenta cap interès per augmentar-los la felicitat privada. Finalment, poden gaudir del simple consum d'un espectacle que trenta hores durant exposa amb complaença la desgràcia dels altres. Els pot procurar gratuïtament, mitjançat un sentiment de no-infelicitat personal, una mena de satisfacció egoista de no ser colpits ells mateixos per la maledicció genètica. Un sentiment que pot ser consumit tal qual, en directe... culpabilitzant un xic amb tot... Llavors fan zàping durant els moments forts de la manipulació emocional. Allà on els altres prenen compulsivament els telefons per inscriure la promesa que farà girar el comptador de la bona consciència nacional, fugen de la mala fe sartriana que els envaeix. No podent ser desconeixedors de llurs pròpies mentides (com creure en una compassió que saben que és falsa ?) ni ser assegurats de ser impermeables a les raons que al·leguen (com romandre insensible respecte a aqueix espectacle pertorbador ?) agafen bruscament llur comandament a distància per enviar tot això a pastar fang.

Robert Marty | 01.12.07