Premi Mediterrània : paté semitonyina, semisardina
D’ençà del 1985, el Centre mediterrani de Literatura (CML) atorga un premi literari : el premi Mediterrània. Atorgat a París a la primavera, es lliura a Perpinyà al setembre. S’han empeltat tres altres premis: estranger, alumnes de liceu i Rosselló.

a denominació del premi gairebé fa obligació de jugar amb la metàfora marítima i fins i tot piscícola. Per què privar-se'n ? Heus aquí el comandant del CML partint en campanya des d’octubre a la pesca al peix gros als bancs del Mediterrani literari que banya els grans restaurants parisencs. Patrick Poivre d'Arvor fan de guaites, François Nourissier agafa l’arjau. Els seus armadors (les col·lectivitats) han aprovisionat àmpliament el carburant. Terrejant a l'altura del passeig Sant Germà, comença amb la llagosta del juliol i l’agost. Arreu agafa un peix gros. Acosta a la "Closerie des Lilas" on l'esperen els fotògrafs. Els armadors són contents. Tornat al país, proveït d'un simple salabre, pesca peixois locals amb una tripulació de fortuna. Els armadors són contents !

L'anunci fet a París

El seu reglament ho estipula : el jurat del premi Mediterrània es reuneix, dues vegades anyalment a París. Un realisme estatutari que institueix dues reverències anuals de la perifèria envers el centre. Car la República de les Lletres és tan jacobina com l'altre i París roman la instància única de legitimació en la institució literària. Al final el lliurament del premi a Perpinyà a la tardor no és més que una manifestació parisenca descentralitzada finançada per les col·lectivitats locals. La presència en aquest jurat del presentador-escriptor Patrick Poivre d'Arvor dóna un escreix de visibilitat mediàtica i confirma que la influència del parisenquisme i del periodisme sobre la cultura s'estén dellà l'hexàgon. Gràcies al CML regenta ara l'expressió literària en francès al voltant de la conca mediterrània. Hom no s’estranyarà pas doncs de la continuitat del CML, ni de la inamovibilitat dels seus dirigents i encara menys de la col·lusió dreta-esquerra, fins en llurs formes extremes, en el seu si. Cada actor local hi troba el compte i es pot prevaler d'omplir la seua missió cultural a través d'aquest. Finançant un accés privilegiat a la "gran cultura " connecta un pretès desert cultural al santuari de l'excel·lència literària. Qui li ho podria retreure ?...Les armadors són contents!

El consol fet a Perpinyà

El debat sobre la cultura a la perifèria sempre implica una pestanya local-global. La creativitat literària i artística en un territori necessita mitjans per expressar-se, ja sols en terme de visibilitat. La cultura arriba entre les darreres en les preocupacions dels polítics. Els mitjans són distribuïts amb parsimònia. El rendiment electoral del finançament d'improbables artistes "locals" és sense mesura amb el de la més petita de les reverències en el Centre. Tanmateix quan hom es cobreix més o menys de catalanitat, localitzar la seua acció és una necessitat vital. Distribuir consideració sota les seues finestres és una figura imposada. Per la qual raó el premi Mediterrània-Rosselló corona d'ací endavant "una obra d'un escriptor de Catalunya del Nord en tots els gèneres, escrit en català i en francès". Premi de consol ultralocal fa el paper del que Barthes en deia un "vaccí", un acte pel qual s'immunitza l'imaginari col·lectiu amb una petita inoculació del mal reconegut". Aquí en aquest cas el mal és l'acumulació del recurs a les reverències a un Centre llunyà en detriment d'un territori proper. És per això que el CML entreté en els estatuts dos pols d'importància molt desiguals en l'imaginari col·lectiu. Després de la metàfora carnicera de la botifarra del festival Visat per a la Imatge, mit aquí el paté CML. El paté CML és un paté de peixos de la mena tonyina-sarda fabricat amb un monstre de 700 kg i una modesta sarda. La tonyina es diu París i la sarda es diu Perpinyà. Els afeccionats estan contents !

Robert Marty | 20.10.07