Odile Oms : "Els polítics han raptat la pintura !"
Ceret, model reduït de la realitat francesa ? La ciutat, revelada per Picasso a partir del 1911, dotada d'un Museu d'Art modern beneït per Mitterrand el 1993, disposa d'una sola galeria d'Art, que gosa el descobriment. La llibertat ha deixat el públic per al privat?

a Clau : Odile Oms, la galeria que porta el vostre nom alberga, al costat de Picasso, Clavé, Max Jacob o Descossy, obres d'artistes que emergeixen. 150 quadres, 6000 visitants anuals, al costat d'un Museu d'Art Modern que només llesta que valors segures... Els papers s’han invertit ?

Odile Oms : Des de la nostra creació, el 2000, hem revelat joves artistes com Emmanuel Bolzoms, Julien Descossy, Patrice Deixonne o Gérard Oberlinger, de vegades a riscs i perills nostres. Hem participat en el despertar de l'obra de Krémègne, oblidada malgrat les exposicions al Museu de Ceret el 1990 i al Museu de Chartres el 1996. També hem estat, un temps, l'única galeria que ha recordat Edouard Pignon, pintor comunista abandonat. Hi ha hagut Serge Bonacase, que la gent descobreix finalment. Post mortem, aquests artistes troben el públic i els col·leccionistes. Igual per Pierre Brune, que hem presentat en exposicions col·lectives. Una senyora de Ceret m'ha dit "De Pierre Brune, en tinc quatre al meu celler!" És inaudit per un artista que és pare del Museu de la seua ciutat ! Pensi que hi ha un fenomen regional : regions com Provença i Bretanya defensen llurs artistes, però, ací, se'ls abandona. Avui, és a mi que em truquen per mor d’avaluar obres de l'escultor Gustave Violet... és increïble !

La Clau : La Institució pública sembla mesquina predicant el "easy watching"...

O.O. : Tot no és pas negatiu ! Una ciutat com Perpinyà presenta defectes però les exposicions «Perpinyà del temps dels Bausil» i « Perpinyà al cor del segle XX» restitueixen un patrimoni, i les retrospectives de Garcia-fons, Balbino Giner i Patrick Lhoste donen finalment una visibilitat als nostres artistes vius. Aquí, és privat, però no barrat! Empenyeu la porta, l'entrada és lliure. "Prenem" pintors i la gent s'assabenta de coses de les quals no s'assabentarien en un altre lloc. Per al centenari del Fauvisme, el 2005, gent que ha anat al Museu de Ceret a veure Derain i Matisse han vingut després aquí a veure la nostra exposició "Derain, el color no ho és tot". Els hem revelat llur retorn al classicisme i alguns refusaven de creure que era el mateix pintor ! De fet, el fauvisme no l'ha ocupat més que dos anys. He mostrat el vertader Derain, el classicisme del qual és la major part de l'obra. Tanmateix, el públic ho ignora, puix que els "fauves", són més brillants, i, sobretot, són nous, però, d’ençà, el nou ha esdevingut una ideologia. En aquell temps, on tot era finalment més lliure, Derain va gosar preferir l'eternitat a l'avantguarda. És classicisme, però no en el seu sentit reaccionari'... és la tradició capaç d'evolucionar.

La Clau : Aquesta memòria selectiva dels museus públics recorda la vella infiltració de l'Art pel poder...

O.O. : Aquest fenomen ha passat a una velocitat superior : llocs d'Art contemporani s'obren arreu, però, per entrar-hi, és xarxa política. Abans, els pintors eren en una marginalitat interessant, després dels anys 1970 han afavorit una presa de poder dels funcionaris, validada per Jack Lang, ministre de cultura de François Mitterrand. Veig quelcom de totalitari en tot això. Però una ciutat com la nostra mai no hauria tingut grans exposicions sense subvencions ! Als polítics els encanta la «Cultura» com a mode d'expressió, però l'han raptada, a desgrat de llurs llacunes culturals, i en fan solament un aparador mediàtic. Les bones exposicions públiques són rares, generalment, són un pretext. Compte ! Si el sector públic és conservador, refusi un mercat que regularia tot : l'Estat ha de preservar els equilibris sense noure a la diversitat. El nostre patrimoni és ric i els museus públics són bones vitrines. Aquí, un museu ens permet d’existir, de presentar de joves artístics, i de continuar una història de pintura a Catalunya del Nord.

David Senyarich | 20.10.07