Deute públic : existeix un "savoir-faire" espanyol ?
Entre el 1997 i el 2007 el deute públic espanyol s´ha reduït a la meitat. De cara al 2008, aquest assolirà el nivell més baix dels últims vint anys, un 34% del PIB. Espanya seria un exemple per França ?

uan el president del govern espanyol, l´ultraconservador José Maria Aznar (1996-2004) arriba al poder, l´estancament econòmic del regne és desesperant. També ho és per al seu “golden boy” i mà dreta, el vicepresident i ministre d´economia, Rodrigo Rato (fins fa uns dies, director del FMI). De seguida despleguen un programa ultraliberal. Per tant, neguen qualsevol intervencionisme estatal en l´economia. En contrapartida, defensen a capa i espasa el lliure mercat per arribar a l´equilibri i al creixement econòmic. Despesa pública? No cal, “España va bien”, deien, fent del seu leimotiv “dèficit zero!” el seu crit de guerra. Per descomptat, aconsegueixen equilibrar els pressupostos. Si l´any 1997 el deute públic espanyol representava el 66,6% PIB, cinc anys després s´havia reduït fins al 53,8% PIB. Rodríguez Zapatero, cap del govern espanyol des del 2004, és socialista. En Pedro Solbes, el vicepresident i ministre d´economia i el “golden boy” del seu govern, també ho és. Però la seua política econòmica no difereix gaire de les anteriors. De tal manera que a Espanya, mani qui mani... més enllà del clivage dreta i esquerra, tothom segueix les normes de l´economia de mercat. Enguany, el 2007, el deute públic espanyol se situa en el 37% del PIB.

Catalunya, vas bé?

És lamentable com la política espanyola frena el creixement de l´economia catalana, que és el motor turbo diesel de l´espanyola. Sense les inversions que necessita, Catalunya ha fet -i continuarà fent- estralls. En fi, els exemples més mediàtics són : la gestió i el funcionament incompetent de l´aeroport del Prat; els serveis tercermundistes que ofereixen els trens de rodalies; l´apagada elèctrica de Barcelona d´aquest estiu passat; el TGV ? Al mateix temps, els catalans, poble agraït on els hagi, estem feliços. Aviat tornarem a tenir bona premsa. I ens sentirem els més interessants del món anant de convidats d´honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

La “Grandeur” francesa

Quan penso en França tinc la imatge d´aquella família burgesa vinguda a menys que no té diners per pagar les factures a final de mes. D´on traurà els diners per pagar els deutes? Diuen els experts en macroeconomia que un cert dèficit és necessari per solucionar situacions d´injustícia social i per fer inversions d´equipament. També diuen que el recurs a la despesa no és garantia de futur. Tenim aquesta família que ha abusat i que ha acumulat dèficit crònic en els seus comptes financers. El resultat: una França encara arrogant malgrat estar en plena crisi d´autoestima col.lectiva, amb l´orgull ferit des de fa anys perquè ha perdut la seva grandeur lentament pel camí. En definitiva, un país amb una economia estancada i en recessió crònica. Incapaç de tirar endavant i que per boca del seu primer ministre ha dit: prou, fins aquí hem arribat.

Tots els deutes es paguen?

Endeutar-se sembla haver estat l´única forma que han tingut els governs francesos per emprendre projectes de futur mirant al passat. Ara de debò: què han fet realment els polítics encarregats de fer-ho? Diu en François Fillon que durant molt de temps s´ha ocultat la veritat. Tan ingenus són els francesos? M´imagino uns quants, potser centenars o, fins i tot, milers de francesos sortint de casa per manifestar-se. Ja omplen els carrers de les principals ciutats. Només és una imatge. Però me´ls imagino demanant responsabilitats penals als ex-polítics-presidents-ministres-secretaris pel mal ús que n´han fet de les seves competències... Tal i com es jutjaria a un metge i unes infermeres per haver fet unes transfusions de sang en mal estat a centenars de nens malalts. Després de tot, no seria la primera vegada que els polítics són cridats per la justícia, oi ?

Ingrid Obiol | 06.10.07