Drama o declivi ? La tria del futur per a França
Si bé l'estat francès no es pot trobar de manera versemblant en fallida "real", el creixement del deute públic en torna progressivament la reforma ineluctable : com més tardarà, més serà brutal i trastornarà l'estil de vida dels francesos.

om ho explica Philippe Jaffré a la seua novel·la d'economia-ficció "El dia en què França ha fet fallida", el mecanisme que conduiria França a la ruïna seria bastant simple : a còpia d'acumular deute públic any rere d'any, l'estat francès podria veure la seua "nota financera", és a dir l'avaluació pels mercats financers de la seua capacitat per pagar els seus deutes, baixar fins al rang de junk bonds ("obligacions podrides"), creant així un pànic als mercats i l'anihilació pura i simple del refinançament de l'estat : aquest ja no podria més ni pagar els seus funcionaris o els seus retirats, ni garantir les sortides dels clients dels bancs francesos. Se’n seguiria la intervenció del FMI i de la Unió Europea que imposarien una retall dràstic de les despeses de l'Estat i forçosament un sisme social sense precedent, equivalent a la crisi argentina.

Un estat que va viure per damunt dels seus mitjans

L'estat francès ja està molt endeutat, prop d'un 64 % del seu PIB el 2006, i segons el report Pebereau de 2005, al ritme actual del dèficit, aquest podria representar un 130 % el 2020 i un 400 % el 2050 : guions impossibles, la confiança dels mercats ja hauria vacil·lat i la ficció de Philippe Jaffré esdevindria realitat. De més, la pertinença a la zona Euro que imposa un 60% màxim de deute públic, l'allunyament important d'aquesta xifra crearia reaccions radicals als altres països, puix que la credibilitat de l'Euro seria en joc. Ho veiem, les recaptacions no podent pas augmentar a conseqüència d'una taxa d'imposició màxima, la baixada de les despeses i la reducció d'un deute de l'Estat Francès són ineluctables, i a aquest títol, es pot dir que l'Estat francès és en «fallida virtual» tant els seus marges de maniobres financeres són inexistents : una mica com una parella sobreendeutada aplicant un pressupost domèstic imposat pel jutge. Ho hem de constatar, tota promesa electoral costosa no és creïble i el manteniment de l'estructura administrativa i social del país impossible.

El mal deute, a l’estil colesterol...

Més greu encara, el report Pebereau constata que França s'endeuta any rere any d’ença de 25 anys simplement per tal d’assegurar les despeses corrents però en cap cas per investir en el llarg termini. No sols ha de reduir les seues despeses sinó que a més ha esmerçat molt poc per assegurar la seua riquesa futura. Pesa damunt les generacions actives el reemborsament del tren de vida de les generacions anteriors però també el retard en termes d'infraestructures i d'investigació. El pitjor és doncs a venir, i podem apostar que entre l'evolució demogràfica i la paràlisi de l'Estat el contrast entre la França actual i la França del 2020 serà molt gran : retard econòmic, pèrdua de resplendor internacional, disminució del seu pes a Europa. L'excepció francesa és en via de desaparició.

Al final, sols la tria entre el declivi o el drama

Els francesos van dret cap a un nou estil de vida, com tots els seus veïns europeus. La qüestió no essent si ho acceptaran però bé a quin ritme s’imposarà. La França actual s'assembla a la Gran Bretanya de 1979, Estat-providència que acumulava un deute massiu i una taxa d'imposició molt forta, i un recurs sistemàtic a la vaga com a diàleg social. Van elegir Margaret Thatcher i va fer una política social i econòmica d'una brutalitat inaudita amb els drames que es coneixen : Aquest país és avui un dels més poderosos econòmicament d'Europa. Com més els francesos, homes polítics al capdavant, romancegin sobre les reformes estructurals i més serà dramàtic : en una economia mundialitzada, la incúria dels governants francesos des de fa 30 anys ha precipitat l’ocàs econòmic de França : si redreçament hi ha d'haver, com més passa el temps i més es farà en la dolor.

Stéphane Delmas | 06.10.07