1907, com una olor d'història colonial...
El 2007, les institucions territorials llenguadocianes i nord-catalanes han celebrat de vegades l'aixecament del 1907. Però sense visió global, la miríada commemorativa ha romàs feble. 1907 molesta encara ?

A Perpinyà, 170.000 manifestants el 19 de juny 2007, i incendi de la prefectura el dia 20. Encara tabú ?

s recordeu de les celebracions del 1989 per al bicentenari de la Revolució francesa, o les del 2005, per al centenari de l'Art fauve ? Bo, d'acord, l'atribució al centenari de la revolta vinyataire del 1907 de pressuposts meravellosos com els de l'Any Mozart haguera estat surrealista... Tanmateix, el desengatjament de l'Estat envers el deure de memòria al voltant de 1907 és insòlit. En efecte, sense coordinació, els municipis i departaments de l'Aude i de la Catalunya del Nord han organitzat esdeveniments amb fort component vitícola mentre el Ministeri de la Cultura destil·lava Vauban. 1907, més gran crisi social i econòmica d'un Migdia francès oblidat per la industrialització del segle precedent, ha rebut el seu pilot de sollevaments, de morts, de ferits, de dimissions de batlles, d'engatjaments de dones i fins d'infants! Però amb això no n'hi ha prou per parlar-ne seriosament a l'hora que els barris urbans es construeixen damunt les vinyes arrencades : 1907 és antic, encara que molt jove pel que fa a una Història de concepció obscura.

Encarta no prou morts per interessar ?

Tot primer, el bronzatge agrícola dels vinyaters del 1907, encara no francòfons, contrastava amb els responsables blancs d'una França que, ja, no tendia a prendre el Sud, començant pels seus accents, seriosament. Així, Marcellin Albert, el portaveu del moviment, rebut per Clemenceau el 23 de juny del 1907, se'l presenta a la premsa com un paio del Sud, simpàtic i nerviós, que es pot convèncer amb paternalisme : els mitjans de comunicació parisencs de llavors reprenen l'expressió «pagesot idealista», finament creada pel President del Consell. Però l'exèrcit acaba de fer foc sobre els rebels, el 5 de maig a Narbona, abans d'unir-se a la multitud de Besiers, el 12 de maig, i noves bales públiques han matat, el 19 i 20 de juny a Narbona... Si el mètode fort no és pas exclusiva del 1907, a semblança del centenar de morts de la Revolta obrera dels Canuts de Lió, el 1831, el record no és el mateix. Qüestió de nombre morts ? Els 700.000 manifestants del 9 de juny del 1907 a Montpeller no basten pas a incloure 1907 en els manuals escolars i els programes de la cadena cultural Arte. Ara, d'ençà dels anys 1970, l'Estat francès ha anticipat el desastre de Lorena en reclassificar els miners desocupats la regió dels quals fins s'ha reorientat cap a les produccions amb fort valor afegit, com l'automòbil. En aquest context, el silenci nacional respecte a 1907 pren sentit.

Els nous soldats guarden silenci

Els darrers vertaders soldats, personals de l'ensenyament i de la premsa a les ordres, haurien rellevat tranquil·lament un hipotètic "Any Vinyater", llei Evin a part. De bona fe, el 2007 ens hauria impregnat de relats punyents i de retrats sensibles. La premsa d'extrema esquerra hauria publicat homenatges als herois d'aquell any i tot, com Ernest Ferroul, batlle de Narbona aliat a les lluites del poble. Mes, sense pressupost d'Estat a favor del 1907, la "Missió de l'Aude per a la Commemoració dels esdeveniments del 1907" establerta des del 2005 pel Consell General de l'Aude, no ha pesat gaire. Fins i tot la petició regional de suport a la viticultura del Llenguadoc-Rosselló, llançada pel març del 2007, és més o menys oblidada.

Memòria inhibida o memòria estrangera ?

1907 resta tan relatiu com un drama colonial tal la matança de Setif del 1945 o el de la "pacificació" malgaixa de 1947-48, que no interessen més que els marginats, exegetes o llibertaris. La impressió de fenomen estranger de l'interior reneix durant les celebracions d'aquests darrers mesos, circumscrites en un triangle Perpinyà-Tolosa-Nimes, com la persistència d'una entitat territorial fundada en una compartida d'inquietuds, una mena de Llenguadoc-Rosselló més autèntic. Però els "locals" s'han d'acontentar d'un ranxot en família, tot assumint les causes oficials, exteriors a llurs avantpassats ? 1907 és una pàgina essencial de la història de França els actors de la qual tenen cara d'harkis.

David Senyarich | 22.09.07