El festival "Visa" té temor de la foto de proximitat?
Molt d’Afganistan, un pessic de la Xina, de Zàmbia, de Timor Oriental... els reportatges seleccionats pel festival Visat per a la Imatge 2007 vénen de lluny. Perquè la proximitat és perillosa ?

Perpinyà, barri de Sant Jaume, 16 d'octubre 2006 : 2 ferits són trets de la runa d'un immoble esbodregat sobre un fons de pauperització. Una foto massa propera per desvetllar l'interès ?

o commoure’s de cara als nins de Ghana, lliurats en esclaus per llurs pares als pescadors del país, sembla impossible. I l'absència d'esgarrifances de cara a les pistoles utilitzades pels criminals de Sierra Leone i de l'Iraq no sabria ser humana. Existeix un consens mínim de les sensibilitats, els fabricants d'imatges de les quals, Spielberg i Bin Laden al capdavant, han copsat els ressorts. Així, les exposicions d'Ian Berry i Hady Sy, consagrades a aquests temes, ens xocaran probablement durant Visat per a la Imatge 2007. Però, en la cadena professional, del fotògraf als prospectes, s'eviten evidentment els tòpics-espantalls, ja que una foto és feta perquè se la miri. Sense seducció i estètica, no hi ha festival. D'altra banda, en "festival" hi ha "festa"...

La malaurança de proximitat, força massa banal

Si la misèria i la desgràcia són universals, s'és més desgraciat a Eritrea, pobre i sense ADSL, però en una família soldada, que al Comingés occità o al Vallespir, blindat d'euros però solitari, amb la banda ampla a tots els pisos ? A l'evidència, el prisme blanc occidental transpira en el festival (mundial) Visat per a la Imatge i la proporció de fotògrafs procedents de països "inestables" roman ínfima. L'Afghanès Ahmad Masood en fa part el 2007. Però una sessió en les exposicions del Convent dels Mínims i a l'Església dels Dominics de Perpinyà, o una vetllada al Claustre Sant Joan, lliuraran torbadores analogies entre les desgràcies del món i les desgràcies de proximitat. Única diferència : el desastre local no és prou fotogènic, en coneixem massa la decoració, o pitjor, és moral, doncs invisible!

Una visió prèsbita que annula la proximitat

Visat per a la Imatge a Perpinyà evoca "discriminacions econòmiques i socials" a l'Àfrica... com per oblidar les de la cantonada del carrer. Però les nostres berrugues no tenen cap interès atès que el fotoreportage indueix l'heroisme, el risc, i la distància. Riurem amb l'exposició "El darrer Imperi" del rus Sergey Maximishin, que descriu la "mala accessibilitat a la majoria de les regions" del seu país ? A Catalunya, on l’enllaç de carretera entre la plana i la muntanya de Cerdanya la tallen esllavissades anyals, hom pot esperar un efecte mirall. Idem per als clixés de Stéphane Lagoutte, que descriu el "nepotisme" maurità. Però no, és impossible. Aquí, és diferent... perquè és diferent. Partir a 60 km amb el seu aparell, en etnògraf ? Siguem seriosos. És massa prop. Com més és lluny, més és bo. La proximitat comportaria tantes tensions ! Enguany, la sola mostra propera (de París...) és l'exposició "A 20 quilòmetres de la Torre Eiffel", d'Eric Hadj, observador d'un "diari omplit de buit". Gràcies a ell.

La corporació dels qui donen lliçons

El registre és invariable quan el Periodisme francès respon a la crítica per un "No ensenyem més que la realitat, és cruel, és així", o encara "la vida privada dels famosos influencia la seua acció pública, per tant és periodisme". Endavant les imatges traix de l'Àfrica i els comentaris sobre les vacances de Cécilia Sarkozy. Rere els bastidors, la professió, actualment endolada de la seua vella carta deontològica, introdueix lentament l'infotainment el model d'informació-diversió que ha conquerit els països propers. Bo i esperant, es blanda encara el projector d'una ètica franco-parisenca que il·luminaria el món... en una arrogància esdevinguda grotesca. La globalització de les desigualtats en marxa, França, exmodel d'estabilitat, vessa de situacions desastroses fotogèniques. Tanmateix, la resplendor Visat, que desvia el riu Sena a la Tet, se situa al nivell de referència sobre el cursor de les irregularitats mundials : més ençà o més enllà, és específic. Per a qui ? Mirem els vels talibans per oblidar els nostres, i perdó per als paios collonuts que fan fotos arreu al món, no hi són per res.

David Senyarich | 25.08.07