A Perpinyà, Visat per a la misèria del món
Perpinyà acull d’ençà del 1989 el festival mundial del fotoperiodisme "Visat per a la imatge". Però més enllà del rebombori professional que fa tres voltetes i després se'n va, de què serveix ?

"3 mesos després del sisme al Càixmir" Charlotte Oestervang - Visa pour l'Image 2006

l festival "Visa pour l'image" de Perpinyà a primera vista pot aparèixer com un perfecte artefacte. Cap tradició, cap glòria local no predestinava la nostra ciutat a esdevenir la cita mundial anual del fotoperiodisme. Tanmateix l'operació de comunicació engegada a preu fort fa 18 anys per la municipalitat de Paul Alduy amb el suport determinant del grup Filipacchi, de París-Match i de la revista Photo ha conegut l'èxit que hom sap. En alguns dies i qualques vetllades els professionals vénen a arreglar llurs afers en família, fan volar la pols en alguns llocs patrimonials i s’acomiaden donant-se cita a l'any pròxim. La ciutat assegura la intendència... La idea de crear una escola del fotoperiodisme ha estat avançada... i llençada amb vigor i fins i tot menyspreu per Jean-François Leroy, el director històric, al motiu que el fotoreportage no s'apren... Quina pena per al retorn sobre inversions...

El pintoresc del barri de Sant Jaume de Perpinyà

Per ser objectiu, potser cal tenir en compte una vertadera causa eficient a la instal·lació i a la continuació de Visat per a la imatge. Ja que si Perpinyà mai no ha estat un lloc de sortida per a grans reporters que recorren el planeta, sovint ha estat i és encara un objectiu preuat per molts d'ells. Nombrosos són aquells qui han capturat el barri Sant Jaume i els seus carrerons, la seua roba a les finestres, els seus nins nus que juguen al rierol, les seues mares gitanes vestides de negre caminant tres passos darrere joves rosses evaporades guarnides com reliquiaris... Finalment, el caràcter pintoresc jaumet és probablement la sola connexió real amb el fotoperiodisme que respondria al perquè d'aquest festival a la ciutat designada.

Digueu, a què serveix el fotoperiodisme ?

La qüestió és vella com la fotografia. El fotoperiodisme té els seus màrtirs matats testimoniant horrors ignorats i coneguts només gràcies a ells, els seus herois i les seues ovelles ronyoses caçadors d'exclusives a vendre al major oferent. Per sort, els famosos són marginals a Visat. En canvi els grans testimonis de les misèries del món són omnipresents. Aquesta misèria que la política no pot acollir al territori estatal francès, Visat per a la imatge l'acollirà, la donarà a veure, l'estetitzarà, la magnificarà : mainatge terroritzat perdut en una carretera del Vietnam en guerra, mare que implora el cel estrenyent el seu nin mort als seus braços, l'emoció sempre hi és present, premiada, encensada, glorificada.

Emoció de la misèria, misèria de l'emoció

Visat per a la imatge representa la quinta essència de la societat consumista emocional. S'hi recrea una relació individual distanciada i despolititzada a les misèries de l'any passat, reactivades per la representació serialitzada dels esdeveniments notables... notables, la paraula és més que justa, puix que els espectadors porten marques. Se'ls revifa i l'any esdevé una col·lecció de marques... Les causes, les responsabilitats, encara que evidents, són velades o simplement evacuades. Ja que la foto ha registrat el fet, el fet hi és, davant els vostres ulls... Us ha commogut ? Fetes amb... En l'espai despolititzat de Visat, no hi ha lloc més que per a l'emoció... El registre emocional presenta tots els avantatges per a aquesta sort de manifestació com per força altres. Reunint sense fronteres assegura aquest màxim d'audiència tant recercat. L'objectiu no és, l'objectiu no és més, de distribuir bona consciència per poc preu. Els medias des de fa molt de temps han perdut llur funció d'imposició de les significacions i de recordar els deures envers altri i els grans col·lectius. Són avui al servei ànimes individuals adolorades per les misèries del món. Oferir alguns instants de compassió en el presentisme ambient és alleujar passatgerament aquesta vaga culpabilitat individual que rosega encara la cerca desenfrenada de les felicitats privades. Visat per a la imatge, el Fotomarató de la misèria del món ?

Robert Marty | 25.08.07