Les ferias no maten pas solament els toros !
Les ferias i les indispensables corrides han conquerit el Sud francès en una conquesta andalusa, al voltant d'un ritual festiu i mortal... fins a eliminar les festes preexistents. Amb el brau, això fa dos morts a zero.

Camarga? Andalusia? Feria de Millars 2006 !

Catalunya del Nord, d’ençà dels anys 1980 a Ceret, dels anys 1990 a Millars, la més gran festa de l'any, és la feria. Un curiós fenomen d'importació espanyola que té poc a veure amb la cultura i les tradicions del país. D'altra banda, els toros condemnats vénen la majoria del temps d'Andalusia o de Castilla. Els toros de cria de Cerdanya, regió de muntanya nord-catalana, sempre han servit de reproductors però mai no han estat aregats al combat fins al les acaballes del segle XIX, a certs pobles com Vinçà, els «correbous» consistien en allargar de toros de cara a la valentia dels homes joves. La corrida doncs ha salvat la frontera, com d'altres, greument. Sovint, en compte de parlar de "fête", en francès, o de "festa", en català, la propaganda de les oficines turístiques llesta la paraula castellana "fiesta". És la caricatura de l'Espanyol la imatge del qual s'explota fins a oblidar la vertadera personalitat del país, just perquè el turista del Nord, que mescla tots els Sud per fer-ne un sol, sigui atret pel tòpic. Vénen llavors el flamenco –
baldament sigui infeliç, l'home del Sud canta - i les tapas, en una bodega amb sangria.

La festa de pacotilla foragita l'autòcton del seu poble

L'espanyolització dels lleures d'estiu pot exasperar els locals, fins i tot exiliar-los. A Ceret, al juliol, com a Millars, a l'agost -però també a Cotlliure per festes de la Sant Vicenç-, quan fan tres dies de gatzara, certs habitants fugen de llur municipi i es refugien en família o a casa d’amics. Però com s'arriba a partir del poble el dia de la festa major ? Potser perquè no té gaire a veure amb la gent d'aquí, i sobretot perquè no és codificada i no es resumeix més que a una vasta festa de beverris al so de les bandas, la qual cosa no és gens palpitant per a l'habitant. Què fer al voltant de les bodegas a totes les cantonades, sinó prendre dos o tres gots amb desconeguts ? En un país rural on hom encara coneix els veïns, hom es desfasa, sense la demografia municipal sobtadament quadruplicada, durant 72 hores. El xoc. Llavors, a la nit, l'etilisme del carrer canta, xiscla, es baralla o vomita al llindar de la porta. De vegades a Millars, els fugitius autòctons retiren els pots de flors del llindar per evitar que els trenquin. Altres tapen el llindar del garatge perquè els bevedors que es relleven per pixar a la porta no causin una marea groga a l'interior... No, la festa bàrbara no és feta per a aquests habitants poc afectes de detritus i de misèria dipositats per les hordes
d'origen inconegut, que se'n van com han arribat.

Sacrifiquen el toro i les cultures regionals

La fira, festa pagana, implica el ritual del sacrifici de bous, com per carnaval en què se sacrifica un rei, i a més, un ós, si hom és a la regió de l’Alt Vallespir. Els afeccionats són minoritaris entre els festers però, sense el sacrifici, gens de feria, ja que... el sacrifici és sagrat! Si la mort del toro posa la multitud en letícia, és perquè exorcitza la seua. En això, es pot parlar de festa universal. A Catalunya, abans, es podien sacrificar cabres o ases, precipitats de dalt d'un campanar per la festa de l'estiu. Pràctica jutjada - amb tota la raó - bàrbara, es prefereix avui matar el toro al so exòtic de les bandas. Aleshores, quina festa sacrificial ens resta? El carnaval ? La vida a l'espanyola, escenificació aspirada per la indústria turística, d'Alèst a Nimes, de Dacs a Biarritz, fins a Ceret, és a l’encop, per alguns dòlars més, el sacrifici del bou i de les veritables cultures regionals, occitanes, catalanes o basques, que acullen i integren. Ara bé el sacrifici cultural, ell, no inclina a la festa.

Francesc Cayrol | 28.07.07