Les corrides nord-catalanes són residus espanyols
Diversió aristocràtica esdevinguda espectacle popular a una península ibèrica que abans incloïa la Catalunya del Nord, la corrida hi assenyala avui els fums d'una pertinença identitària a Espanya.

Perpinyà, amb una primera corrida catalogada el 1632, 17 arenes diferents en la història, l'afrontament entorn d’aquest |subjecte no és nou. El 8 de juliol del 1862, el "Journal des Pyrénées Orientales" tracta del concurs agrícola de Perpinyà : "Ací, davall els plàtans, als toros, als cavalls se’ls agombolava, se’ls cuidava. Allà, al barri de Sant Jaume (...) els primers, cruelment hostilitzats, enllardats, enfurits per homes amb guardapits de lluentons, calces curtes d’oripells, amb professió de torero, hi esbudellaven els segons que se'ls abandonava sense defensa. El desert era cobert de sang, de matança (...). Als Plàtans (barri de Perpinyà - ndlr) érem francesos ; Al barri havíem retrogradat de tres segles (...) Ja que caminem de recules, (...) reprenguem la capa i el barret d'ala ampla, apàticament asseguts a terra, com els nostres avantpassats espanyols". Aquells arguments antics són actuals : la corrida és indigna d'un país civilitzat. El 2007, quan el diari L'indépendant Catalan del 10 de juliol posa en primera plana l'accident del matador Espla a l'arena de Ceret, se sembla veure la mateixa lògica de dissuasió dels candidats a la retrogradació, temptats de tornar a ésser espanyols més aviat que d'elevar-se. Ara la tauromàquia resta popular, els seus nombrosos afeccionats no pas encara psicòpates sanguinaris, no s'han de témer més que els nins-reis que miren 30 morts violentes al dia a la televisió.

La corrida és un art sacre

La tauromàquia moderna ens lliga profundament a la nostra cultura espanyola o almenys ibèrica, ja que els catalans, immigrants espanyols i francesos d'Algèria molt sovint valencians, han alimentat la cultura espanyola. Relliga sobretot a arrels mediterrànies i en el sentit del sagrat propi de les nostres latituds. En el sentit purament cristià del terme, la corrida és indefensable, mateix com ho és el catolicisme, sobretot ibèric. Tanmateix, són dues emanacions d'una civilització i d'un mode de pensament, immoral, que Catalunya ha heretat. El que és destacable, és que el materialisme de la nació francesa i la neocatalanitat del Sud nascuda de la fi de Franco el 1975, tenen en comú de voler esborrar l'hispanitat de les consciències. Però la moralitat anglosaxona i protestant acabarà el treball més segurament.

Reclamada al nord, bandejada al sud : una contradicció catalana

La corrida és un interès divergent a banda i banda de l’Albera. Aleshores que a Catalunya del Nord, la histèria identitària reivindica ara el rugbi, ara la corrida, adés la sardana i encara la lluita antiSeptimània, el Sud legisla el 2003 per a la prohibició de la corrida, en un objectiu purament contra-identitari maquillat d'antibarbàrie... però subvenciona àmpliament la indústria castellera, pur element de cultura catalana en reconquesta nacional. De fet, l'actitud al Nord és similar a la del Llenguadoc, de Provença o del País Basc, on fins i tot poden reclamar la tornada de la corrida a certes ciutats com ho fa la penya "Perpinyà la taurina" a Perpinyà. Com un vernís identitari, sense risc.

Els anticorrida són cruels

He comprès el meu amor de la corrida llegint "Mort a la tarda" d'Hemingway, tret el 1932. És clar, la corrida implica molta crueltat, perill i mort, però aprofiti de la dimensió artística i dramàtica de la cosa amb un plaer de veritat. Ernest Hemingway descriu dos grans colles de gent : els qui es posen al lloc dels animals i aquells que s'identifiquen amb els humans i només els agrada un animal per les seues qualitats. Això me recorda una anècdota infantil, la de l'aviram escapçar que continua a córrer... reia davant aquest espectacle grotesc. Això em tranquil·litza, puix que, com ho creia Ernest, "Els qui s'identifiquen amb els animals, és a dir els amics gairebé professionals dels gossos i altres animals, són capaços de força més gran crueltat envers els éssers humans que els qui no s'identifiquen amb molt de gust amb els animals".

Stéphane Delmas | 28.07.07