La misèria no és pas menys penosa sota el sol
El sol suavitza la vida ? Aquesta idea ressona com una provocació per als territoris francesos anomenats "assolellats", marcats per la galera econòmica i moral. Això passa a Catalunya del Nord, al segle XXI .

on dia senyora, aleshores perquè heu vingut a la nostra regió catalana" ? / "I bé, evidentment, per al sol"!. Són dures, àdhuc obscenes, aquestes paraules sentides gairebé cada mati a France Bleu Roussillon, la ràdio dels que han deixat les borrufes per a l'ociositat, però són sintomàtiques sobretot del fototropisme dels europeus del Nord, sols vertaders treballadors del continent. Com patates que estan germinant, aquests s'inclinen naturalment cap als climes asolellats, fins a atènyer-los, deixant-ho tot. El moviment és general, a l'hora de la
comunicació generalitzada. Però perquè el sol torna més feliços ?

El sol afavoreix la libido

Els estudis científics ja han conclòs a la influència climàtica sobre l'humor i al seu pendent patològic, la depressió estacional, pel metabolisme de la melatonina, hormona de la vetlla i de l'humor, fortament influenciat per la lluminositat. Els laboratoris farmacèutics s'esforcen d'altra banda a produir-la en pildores, amb grans despeses, ara bé sense resultat convincent fins ara.
La influència del clima es fa sentir sobre la nostra manera de vestir-nos, sobre el que mengem, sobre el nostre estat d'ànim i el nostre comportament, és un fet : els climes mediterranis porten en ells el fantasma de la vida a l'horta d'Eden : facilitat per alimentar-se, facilitat per vestir-se, facilitat per escalfar-se i sociabilitat augmentada, vestits de curt una gran part de l'any, una costella de xai llançada negligentment a la foguera i les tomates de l'hort pel sopar amb 10 amics creuats pel carrer per l'aperitiu. Tot és més simple sota un
clima mediterrani. Fins i tot la libido, estimulada per la dolça calor del sol que despulla les minyones.

Sota el sol català, 69 suïcidis l'any

Llavors, feliços, els habitants de l'Europa del Sud ? Desgraciadament no. Si hom es pot sentir globalment més feliç a Sant Tropet (Saint Tropez de la costra d'atzur) o a Barcelona, les xifres són aterridores quant al País Català. Més enllà d'una bona taxa de melatonina i d'un medi ambient favorable, hom s'hi suïcida més que en altres regions molt al nord d'Europa. La mortalitat masculina per suïcidi supera de 22% la mitjana nacional francesa, segons un estudi INSERM efectuat de 1997 a 1999. La depressió resta una patologia major de la societat del país.
Fins l'alternança de nits molt llargues i rigors de l'hivern a Noruega o la taxa d'humitat irlandesa són menys destructores humanament i psicològicament que els nostres 290 dies d'assolellada anyals. La taxa de criminalitat i sobretot d'atemptat contra les persones és més elevada que en un altre lloc, signe manifest d'una sociabilitat vacil·lant al cor mateix de la ruralia. En aquesta societat catalana, totalment desestructurada econòmicament i socialment, l'horta d'Eden arreu es pot transformar en veritable infern, on finalment el sol arrufa el cor i l'ànima.

Venir a viure al sol, per escapar-se de què ?

Els neocatalans no s'han enganyat, ells que s'aïllen cada cop més en urbanitzacions securitzades, i, en la majoria dels casos, sense la menor vel·leïtat d'integració al si de la societat autòctona, degenerada per segles d'estovament pel sol. Aïllats de llur família, de llurs codis culturals i socials, s'acaben reagrupant per mor de recrear-se un racó de Nord on el clima hauria canviat de cop i volta.
En veient tots aquests immigrants de luxe, sempre m'he demanat on eren llurs néts, i qui, ara, els conta històries, els duu al parc, al bosc o a pescar. Finalment, llur sol té el color de l'explosió de les famílies i de l'individualisme, és a dir del fantasma realitzat. El fantasma que tenim tots, de Brest a Vladivostock i d'Atenes a Lapònia, quan l'amo ens empipa o la nostra dona rembola. És l'enjondre assolellat i rialler. El sol és un fantasma, una fotesa.

Stéphane Delmas | 14.07.07