Deixem la platja als anarquistes!
Què anem a cercar al mar a part d'alguns U.V.? L’estiuejant banal vingut per passar qualques permisos a la vora del Mediterrani amaga profundes motivacions... S’ha acabat el bronzar d’idiotes?

El Barcarès, Rosselló, juliol 2007

l cel, el sol i la mar", títol d'una vella cançó francesa (François Deguelt, 1965) és el marc d'una banal història d'amor de vacances, just per un èxit de l'estiu. Però quantes altres cançons hi han plantat llur decoració. És una escenificació ideal per evocar distensió, ociositat, i per què no, calma, luxe i voluptat al clapoteig d'un mar poc agitat. No es tractaria doncs més que d'un agradable paisatge de vacances, sols per somiar, bronzar, reposar-se i estimar, eventualment. És un tòpic, molt de temps vehiculat particularment al Mediterrani. Una expressió, que data de la mateixa època que la cançó, feia dir als Catalans que llur litoral esdevenia el "bronza-culs d'Europa" (sic). Podem imaginar que es tracta d'altra cosa? I si el camí que porta cap a la platja fos més antic que un tram d'autopista ?

Amb la mar, retorn a l’estat brut

Lluny d'un vague somni estival, darrere "El cel, el sol i el mar", l'homo sapiens que sem troba, per atavisme, l'aire, el foc i l'aigua. És aquesta l'essència de la nostra possibilitat de viure a la terra. I són ací, enormes, aquests elements tranquil·litzadors vistos de la platja. Enormes, perquè evidents d'una immensa presència que ocupa tot l'espai. A dalt, a baix, a l'horitzó, tot és només bufada de vida que esdevé la brisa del vespre. Aquest espai vital té demés una altra dimensió : la de l'infinit, l'horitzó impalpable, l'estel solar, el negre del fons del cel, que donaun sentiment de llibertat total : hom pot viure fins a l'altre cap del món.

Tots en pèl, tots iguals !

La primera cosa que fem, en arribar a la platja, és despullar-nos. Quasi, ja o aviat nu (el darrer cordill de tanga acaba petant en els anys que vénen), vet aquí encara que un sentiment de llibertat s'apodera de l'estiuejant, vingut a oblidar un moment allò que emmordassa la seua pròpia existència. Aquesta quasi nuesa, és un signe d'igualtat. Què podm saber del nostre veí de platja, amb la mateixa samarreta que tothom: ric o pobre, amo o emplegat, una vegada en l'escuma, tot això no es veu. I si fos això també que anem a cercar al mar, una espècie de fraternitat sota el sol i el cel ? Volent viure aquesta situació, hom vol, i pot, tocar un bri l'essència de la condició humana : l'existència. És clar que l'estiuejant content sota el seu para-sol no pensa en tot això. Millor : ho viu. No crec que tornem totalment indemnes d'un sojorn balneari, i que a més dels cops de sol i de les fotos, portem altra cosa de més íntim i profund. És el que fa tornar, al mateix indret, l'any següent, perquè allà,a la platja, hom té la impressió
que tot hi és.

... i Déu en tot això ?

Ambient idíl·lic... amb aquesta curiosa veneració de l'astre solar. Atavisme encara ? Després de tot és el primer símbol de la noció mateixa de divinitat. Però al punt de cremar-s'hi posa moltes qüestions. Quan hom viu a les ribes del Mediterrani, el primer reflex quan pica el sol, és de preservar-se'n. Ara bé, malgrat alguns para-sols, en general, a la platja, la tendència és a la cocció sota ultravioleta, a risc de deixar-hi la pell. Si no es tracta només de bronzatge, la història mereix ésser explicada. Abans de les vacances pagades franceses (1936) era bo per a la burgesia tenir el tint pàl·lid, a risc d'empolvorar-se, com avui un Mickael Jackson que s’ha fer emblanquir. Simplement perquè tenir la pell colrada pel sol era signe de pagesia, de gent que treballava de sol a sol amb el calmàs, ben obligada. La "cara pàl·lida" marcava així una superioritat aristocràtica. Després la moda va ser al bronzatge, ja que era signe d'opulència de pagar-se vacances a la vora del mar. I això ho és encara per a moltes famílies. El Déu sol, és com els altres, voldria definir castes.

Francesc Cayrol | 14.07.07