Manual d'instruccions del "cervell disponible"
La pantalla s'encén, el nostre cervell acciona neurones connectades i l'objecte representat arriba a l'esperit: sense saber-ho, tenim hàbits de connexions. La tele ho sap i n'abusa.

onsiderem un mainatge en gestació en el ventre de sa mare de baixa per maternitat i que se reposa davant la TV. El futur nin sent i enregistra de manera simultània les reaccions de sa mare als programes visionats. Esclats, clamors, exclamacions i recriminacions diverses convoquen assemblees de neurones ràpidament estabilitzades i reforçades amb músiques frenètiques. En rerefons les paraules lenitives de les informacions que tornen a hores fixes creen una nebulosa de connexions borroses i evanescents. Des del naixement i molt ràpidament, xuclant el biberó damunt el canapè té accés a les formes i als colors corresponents ; noves assemblees lligades als visuals emergents són connectades a les primeres que reforcen i que graven dos mons complementaris : un fet de soroll i de furor, l'altre de calma i de serenitat. En aquesta oferta icònica diversa i variada s’imposaran els esquemes més simples que provenen dels dibuixos animats, publicitats gràfiques, mangas... A la fi d'aquesta fase, un univers oníric d'origen mediàtic ha de turmentar el seu esperit i dominar la seua vida interior : ha d’ésser poblat de figures de dolents i de bons representades sovint per animals, horribles harpies i bones fades, sobre un fons per natura idíl·lic del gènere país de les meravelles...

Un consumidor programat des de Rachida Dati fins a Steevy

Sobre la base a què arribem, la presència suficient del subjecte davant el seu receptor essent assegurada, es pot organitzar ara l'accés al consum radical. Un matracatge es farà, que alternarà visions de recompenses i de càstigs segons que els béns presentats seran adquirits o faltaran. Es començarà pels que satisfan a cada edat les necessitats vitals (cereals, productes lactis, begudes sucrades…) i lúdics (jocs de la primera edat) per anar progressivament cap a productes manufacturats cada vegada més complexos i cars (jocs electrònics i altres). No s'oblidarà pas de fixar els esperits en els registre emocional negant-los sota onades de músiques diverses amb ritmes obsessius i s'establiran els esquemes de la felicitat privada basant-se en els success story de personalitats famoses. A la fi d'aquesta fase el subjecte s'ha de poder orientar sense pena en una escala de valors anant de Rachida Dati pels més eixerits a Steevy pels més ximples. Poder classificar-se gràcies a un conjunt de trets compartits amb una galeria de people ha d’ésser llur principal preocupació. El sistema de les marques els hi ajudarà fortament.

La tele ho imagina tot per captar l'atenció com a més temps millor

En aquesta fase terminal es recolzaran evidentment en els esquemes consumistes per mor d’estructurar i perpetuar els comportaments. S'encensarà l'individualisme magnificant els èxits individuals i s'il·lustrarà amb exemples edificants els perills de lligar la seua sort personal a la dels altres en l'acció col·lectiva, els altres sempre havent d’ésser presentats com competidors deslleials (engreixant-se de prestacions socials) i loosers (volent esdevenir funcionari). S'entestaran a emplegar les mateixes tècniques de la imatge per tal de presentar accions comercials i acció política a fi que in fine un llançament de candidatura es recolzi en les mateixes molles que un llançament de producte.

Es pot anar encara més lluny per captar el televident...

Aquí seria la diferència, tot sovint fluixa, entre els duets France 2 / France 3 i TF1 / M6, tot i que aquest darrer, prou bessó, s'atreveix més a ensenyar una profusió imatges de multituds electritzades i entusiastes les cares extàtiques de les quals, filmades en primer pla, testimoniaran de la màgia efectuada pels pretendents al poder. No els restarà més que anar a votar, per tal d'assegurar en consciència aquestes àmplies majories que reafirmen els poderosos en llur poder i els altres en la certesa que ocupen la seua justa plaça en un món perfecte i democràtic.

Robert Marty | 16.06.07