Aviat, mai no hi haurà hagut aixecaments a Perpinyà
La concentració del poder mediàtic condiciona la memòria dels esdeveniments locals. Avui, la discreció de TF1 i França 2 porta a creure que no va passar res el 29 de maig de 2005 a Perpinyà...

ls cotxes on s'ha calat foc, posats en loop a les pantalles de TV, això passava el 29 de maig de 2005. No s'havia vist mai. Els exclosos baixaven cap a la ciutat clean fins al carrer Foch que es podia distingir a la pantalla. Es parlava d'"aldarulls" a TF1, LCI, França 2 i RTL, però de senzills "esdeveniments" a la premsa local presa d'afecte, recordant els "esdeveniments" algerians iniciats el 1959. Per primera vegada a la història les redaccions designaven el mosaic cultural de Perpinyà amb la paraula "comunitats", o exageraven francament, com France Televisions, el 6 de juny : "La ciutat és ostatge d'una guerra comunitària entre magribins i gitanos". La crisi identitària francesa englobava Perpinyà en la seua problemàtica sobre fons de precampanya presidencial, i el divendres 3 juny Nicolas Sarkozy desembarcava dues hores després del seu nomenament al ministeri de l'Interior, efectuant una visita en footing. Novament present a Perpinyà el 23 de febrer de 2007, visitava més tranquil·lament el barri de Malloles amb la seua portaveu Rachida Dati. Quan sortien els reportatges als informatius de les 20h es comprovava que havien ficat aquest barri popular en "quotes suburbanes" mediàtiques i polítiques... El guió anava de tort però es tenia la prova que realment havia passat alguna cosa a Perpinyà.

Naixement d'una amnèsia

El dubte es va instal·lar així que el mercat de l'aldarull va ser robat pels aixecaments nacionals, del 27 d'octubre al 17 de novembre de 2005, a la regió parisenca, a les grans ciutats (excepte Marsella) i a les ciutats mitjanes (però no a Perpinyà, decididament fora de la tendència). Aqueixa sèrie de notícies mediàticament exitoses gràcies a les imatges xoc i al toc de queda autoritzat el 8 de novembre han laminat la remembrança dels fets de Perpinyà. Amb un pèl de retrocés, aquest fenomen de la informació que en caça una altra recorda la "tempesta" de desembre de 1999 : arbres arrencats a París, 91 morts al nord d'Europa, però res a Catalunya nord, on els habitants van viscut no obstant aquella emoció a la pantalla, oblidant gairebé "llur" desastre climàtic sobrevingut el mes precedent, els 12 i 13 novembre, causant la mort de 3 persones al voltant de Perpinyà. Si l'emoció televisió incrusta les imatges en les consciències i crea jerarquies de memòries, doncs els aixecaments de 2005 a Perpinyà i l'aiguat de 1999 a Estagell són menyspreables, fins i tot per a la gent del país. És surrealista! Al llit de mort d'aqueixos fets de proximitat, la memòria descansa sobre la tradició oral, per tant està a punt de morir.

Els mitjans de comunicació, una desigualtat territorial

El bocafluix Google dóna poques informacions amb les paraules clau "aixecaments Perpinyà" : trobem un article de Vilaweb, un de Racó Català, un altre d'Indymedia Barcelona i un treball de la Universitat britànica de Durham que reprodueix un article de la revista El Temps del novembre 2005. Tot plegat és pobre. Cercant en francès "émeutes Perpignan" trobem tres vídeos "Sarkozy a Perpignan" a YouTube, mig-article de Le Monde, dos del Figaro, una galeria de fotos d'incendis i una miríada de llocs web militants, del qual un neonazi, guarnits de copiars-enganxars. Doncs el poder per fer existir l'aixecament del 29-N escau a TF1-France 2-M6-Canal-I-Télé et cetera. Però fora de la cantarella habitual de l'embrutiment de les masses populars per la imatge, és la geografia que parla, ja que el punt comú transparent entre els grans mitjans de comunicació, que fan la vida i la mort dels fets a totes les llars provincials, és París.

Quan la televisió allunya el proper i apropa l'allunyat

L'assassinat a França del petit Grégory, el 1984, és en totes les memòries estatals, però no el de les nines d'Elna, Ingrid i Muriel, el 1991. En el mateix esquema, per als perpinyanencs, els volcans alvernyesos són psicològicament més propers (433 km) que els d'Olot (102 km). Aquesta perversió neix de la implantació territorial dels mitjans de comunicació importants, els que tenen les periodistes més boniques i el to més professional. A Europa, on els estats disposen de diverses capitals, els mitjans de comunicació de referència són distribuïts pels territoris i perpetuen memòries de proximitat. Però ben mirat... El 29 de maig de 2005 era també una jornada de referèndum europeu, no ?

David Senyarich | 02.06.07