Aldarulls a Perpinyà, per a què ?
Tret dels incendis de paletes o de pneumàtics dels anys 1980-1990, o de prefectura, el juny de 1907, sempre sobre fons de crisi agrícola, Perpinyà no havia conegut incendis i aixecaments. Fins al 29 maig de 2005. Tot això per a què ?

30 juny de 2005, 11 h, sala Arago, ajuntament de Perpinyà. Conferència de premsa d'urgència del batlle, Jean-Paul Alduy

mberto ecco observa en "Pastitx i postís" que "Tal és la missió de la paròdia, mai no ha de refrenar-se a exagerar. Si apunta just, no fa més que prefigurar el que altres realitzaran sense posar-se vermells amb una impassible i viril gravetat". Els aixecaments perpinyanencs del 29 de maig de 2005 no van ser cap paròdia, fins i tot si se'ls qualifica "d'esdeveniments", com en el moment de la guerra d'Algèria. Llur tractament institucional i periodístic ha creat grans hores catalanes. Una ciutat de 105.000 ànimes, arran de dos assassinats d'individus percebuts com a víctimes d'una comunitat per una altra, bolcava al crepuscle en la violència i l'incendi, de la plaça Cassanyes fins al carrer Foch, inscrivint un clàssic inèdit de cotxes consumits i d'aparadors trencats. Però com s'ho va fer Perpinyà-ciutat, que sortia d'una "Primavera de la fraternitat" municipal, posant de relleu les trobades interreligioses i pluriculturals, per arribar en aqueix extrem?

Barris d'emmagatzematge

La metxa va ser encesa en dos dels barris més antics i fets malbé de la ciutat, Sant Jaume i Sant Mateu, que concentren les taxes d'atur més fortes i els allotjaments més insalubres. Però van pas ser els habitants d'aqueixos barris qui es va revoltar especialment, sinó els dels barris i "cités" del voltant, com el Camp de Mart. L'endemà, un batlle que perdia el control considerava que la seguretat de la ciutat no era competència seua i que no es podia preveure una revolta semblant. El mateix matí havia comprovat tanmateix una situació que tornava a la normal, simultàniament al regrés dels gitanos al mercat de la plaça Cassanyes.

Perpignan interpel·la la premsa estatal

Les redaccions hexagonals, que no tenien res per tractar sinó el fracàs del referèndum del Tractat Constitucional europeu, van desembarcar massivament i van interrogar els autòctons: per què ? També va tornar el professor Alain Tarrius amb el seu llibre publicat el 1999, "Fi de segle incerta a Perpinyà / Fin de siècle incertaine à Perpignan ". Es va fer un programa "C'est dans l'air" d'Yves Calvi a France 5 i a un gran debat d'Europe 1 animat en directe del Park Hôtel per Jean-Pierre Elkabbach. Un diari gratuït parisenc me va encarregar un article sobre el tema dels aldarulls i vaig escriure sobre l'estructuració historico-ètnica del barri de Sant Jaume. Però allò no tenia una relació important amb el desencadenament dels "esdeveniments", per tant me van negar la publicació. Volien l'acció, no explicacions! Més tard, mentre el batlle, per calmar el joc, havia muntat una mediació, a la Plaça del Puig, entre imams i pastors gitanos, vaig comprovar quan tornava al centre vaig comprovar que un centenar de joves Magribins xiulaven els imams. En vaig assabentar un equip de France 2 que es va negar a filmar : "Si posem això per antena, ficarem foc a les pólvores!". Autocensura ! Amb això es van afegir les repetides visites de Nicolas Sarkozy, llavors ministre de l'interior, en una cavalcada de flaixos.

El 2007, el decorat canvia, els actors també!

L'alcalde de Perpinyà, Jean-Paul Alduy, declarava en motiu de la vinguda del primer ministre, Dominique de Villepin, el 9 de juliol de 2005 : "No són aixecaments urbans sinó aixecaments ètnics" ! (no sóc culpable). Un mes més tard, una reunió amb representants comunitaris, la Vila de Perpinyà, el Consell General i la Prefectura, no donava.... res. Per al primer aniversari dels aixecaments, l'ajuntament va editar d'amagatotis un catàleg de les 50 realitzacions que s'havien acabat des de llavors. De fet tot sovint ja pre-existien, com la Casa Musicale. Després van començar de renovar els barris, amb els colors de Saint-Tropez però per posar-hi nous habitants amb orígens menys visibles. No queda més rastres, potser fins i tot ja no n'hi ha tampoc en l'esperit dels habitants del barri, ja que els estan canviant.

Nicolas Caudeville | 02.06.07